El sometent té tot el sentit del món

A començament d’agost l’amic Ferran Goya escrivia un article en aquesta Tribuna del Diari per parlar del sometent i, a banda de les per ell acostumades cites escrites o dites per personatges d’anomenada mundial i les percepcions de visitants que van passar per Andorra fa més d’un segle i mig, s’encarava i tustava de dret contra allò que ell en diu el centredreta i la manera com es cou al Consell General la llei de protecció civil. No sé si se’n va deixar cap pel camí, però la rastellera d’etiquetatges recorda les invectives caparrades de mossèn Alcover quan es dirigia encès com un pebrot a les altes instàncies de l’Institut d’Estudis Catalans, que li marejaven l’endreça del seu diccionari. Mossèn Alcover ho feia amb tocs de gràcia alada, botit però precís en els mots i els adjectius. M’hi han fet pensar les dedicatòries que el Ferran Goya va brindar al centredreta andorrà en l’article del 7 d’agost, talment una jaculatòria amb atxa processional inclosa contra els mals esperits. Ho va fer anar així: “El tractament de la qüestió de la protecció civil demostra que el nostre camaleònic centredreta està format per un ampli espectre d’ideologies conservadores: senalleristes, pijos ennassats, peterpans vaticanistes, trabucaires torrabaigistes, exalumnes de Sant Ermengol fracció Fiter i Rossell, exalumnes del Lycée Comte de Foix fracció daladierenne, lepenistes de papà, lenin-onanistes, ecoposturistes i paleoliberals.” Llegit per algú llec en l’estil ferrangoyesc i sense saber-ne un borrall de les andorres, el podria fer pensar en un informe ad hoc elaborat per fer-lo arribar als serveis de contraintel·ligència d’una nació poderosa que fa jocs de cartes i s’estarrufa amb: contro, recontro, Sant Vicenç i barraca.

Deia el Ferran al seu article que el sometent és un anacronisme. I que els cònsols haurien de ser el braç del Govern a les parròquies i deixar-se de voler ressuscitar “una milícia armada d’orígens feudals”. Sant Vicenç i barraca! Si ens atenem a la proposta de llei, la intenció no és estructurar el sometent a l’antiga i que ho siguin només els caps de casa, sinó que qualsevol persona, sigui home o dona, que tingui entre 25 i 65 anys i s’hi presenti voluntària en pugui formar part. I això té tot el sentit del món. Perquè una de les funcions de les societats democràtiques i amb òrgans participatius és la de bastir cohesió social i vincles emocionals, amb el bon i sa objectiu de conformar una societat solidària i compromesa amb el país, de pertinença al país. Jo diria que aquesta és la intenció dels grups polítics que proposen incorporar el sometent a la llei de protecció civil; el poder comptar i saber que es pot comptar amb cames i braços davant d’una situació d’emergència en la qual tota ajuda és benvinguda. Una intenció que al cap i a la fi dona pas, vehicula, reforça la societat apostant per les persones que en formen part cas de necessitar que siguin cridades a col·laborar amb els serveis professionals d’emergència.

Refer o reviure el sometent al Principat d’Andorra té tot el sentit del món. I no hi valen en contra parlar d’anacronismes ni trabucaires ni res per l’estil. Senzillament obrar com una societat madura que es vol capaç i valenta davant les adversitats, sumant voluntats i forces, mostrant solidaritat, vivor i no pas adormida en la mandra, la passivitat i la comoditat egoista. Que lleig que és sentir dir a algú: “Jo passo, ja s’ho faran” i, al contrari, quina sensació de ganes de viure, de fer país, ens dona escoltar: “Va, som-hi! Compteu amb mi. Què s’ha de fer?”

Voldria trobar una cita al Manual Digest adequada però penso que potser no cal. A vegades la subtilesa dels mots l’agafem en el mateix respirar, en la natural cadència del temps, dels moments, del plugim, com aquell poema que diu: “A l’aigua, xopa d’amor, m’ofego. En tinc prou i em basta amb la mullena del desglaç.” Tornant a repetir que el sometent en terra andorrana té tot el sentit del món, ja som al cap del carrer. En terra andorrana i en qualsevol altre país que, es digui sometent o no, tenen la immensa fortuna de poder comptar amb la ciutadania i el seu compromís i solidaritat per les causes comunes. Ho fa la Creu Roja en la seva comesa, ho fan les agrupacions civils voluntàries que a tants països trobem; que això ve a ser en definitiva el sometent.