Saturats

Els dies del pont del Pilar, de diumenge a dimarts i especialment el dilluns, les valls es van aturar per acumulació de visitants. Algú de ben gran va arribar a dir que no recordava res de semblant des dels temps del duralex.

Els comerciants, que s’acostumen a lamentar –com els pagesos– que les seves “collites” són sempre dolentes, aquesta vegada no van deixar anar cap queixa i els hostalers, sempre més optimistes, parlaven d’una ocupació com “les d’abans de la pandèmia”.

El nostre país és ben proper al Principat veí del sud i, relativament, a d’altres contrades dels Estats veïns. Una destinació propícia per a una escapada breu com la que es presentava, i que s’havia sabut “vendre” des de feia ja temps com a segura, també des del punt de vista sanitari.

Les estadístiques oficials parlen d’èxit turístic i el van anar il·lustrant amb dades: arribada –i posterior sortida– de més de cinquanta mil vehicles, cues de fins a set quilòmetres per traspassar la frontera cap endins i embussos a l’interior, aparcaments plens i d’entrades taponades per conductors portats per la desesperació a esperar que algú sortís per poder entrar-hi...

Fins i tot qui va optar per fer cas del consell reiteratiu d’emprar el transport públic, segons a quina hora i de baixada de les parròquies altes i centrals, es va trobar igualment amb l’aturada general. Explicaven a qui volia escoltar que la mitja hora curta habitual per arribar d’Encamp al centre de la capital es convertia fàcilment en més d’una hora i que, impossibilitats per completar més trajectes, a l’interior de l’estació nacional “dormien” un parell de vehicles de la cooperativa amb el rètol de “fora de servei”.

Els inconvenients, compensatoris de l’economia en temps de crisi com aquests, fins i tot s’agraïen, amb el record encara tendre de confinaments i immobilitat, de paisatges urbans deserts i establiments públics tancats.

Sorgia el record d’aquella anècdota explicada per l’exsíndic Josep Maria Beal (a.c.s.) de quan el turisme no tenia dies de festa ni horaris. Un dia, encabat de dinar, va anar a obrir la botiga de la família. Al davant hi havia una cua enorme. I els qui esperaven el van començar a xiular i a escridassar. Però els va silenciar amb eficàcia: “Si no us obro, seguireu sense poder entrar!”

Molts i moltes ja no imaginaven (imaginàvem) aquest nou episodi de paralització a carrers i carreteres, com els de feia dècades. I va començar el joc d’imaginar solucions caricaturesques: uns lluminosos a l’entrada del Runer i del Baladrà, que engeguessin l’avís de complet, com els que hi ha a l’entrada dels aparcaments. Una obligació de reserva de plaça, de cita prèvia com a les institucions. Una taxa turística dissuasòria, sobretot per a algunes dates, com deien que volien implantar a Venècia...

La Fira de la capital serà un altre atractiu per als visitants, el cap de setmana vinent. Potser tornaran a venir les famílies catalanes que acostumen a aprofitar l’escapada per comprar els forfets d’esquí al preu d’oferta.

De moment, si es torna a repetir una congestió com la del darrer pont, potser és molt probable que tornem a sentir el silenci, cap queixa pels problemes de trànsit ni d’aparcament, per rendibles.