Les erupcions volcàniques, el gall dindi i els mercats financers

Arran de l’erupció del volcà de La Palma, vaig sentir un debat “d’experts” on un dels tertulians deia que “era normal que la gent visqués sota un volcà perquè feia tant de temps que no entrava en erupció que tothom pensava que ja no ho faria mai”. Per pur atzar –concepte clau d’aquest article– jo em trobava llegint un dels llibres de Nassim Taleb –autor original de totes les idees d’aquest escrit– on explicava la paràbola del gall dindi, que diu així:

Considerem la vida d’un gall dindi en una granja enfocada a donar servei el dia d’acció de gràcies. Cada dia que passa, el gall, en un intent de controlar la seva existència, observa l’entorn i intenta fer prediccions del futur per adaptar el seu comportament. Acabat de nàixer observa com un ésser humà, que instintivament detecta com perillós, l’alimenta, en té cura, i en general li ofereix un ambient segur on créixer i viure tranquil·lament –per fer menys terrorífica la història, donem-li al nostre pobre amic la sort de ser un dels que es crien a terra i no en una gàbia on no es poden moure–. Quan veu l’ésser humà sent una certa por, però a mesura que aquest en segueix tenint cura, comença a considerar l’opció que el propòsit de l’existència de l’ésser humà és complaure els galls dindi. Al principi és només una hipòtesi, però a mesura que avancen els dies, les dades observades (el comportament de l’humà) donen més confiança al gall dindi que aquesta és una descripció precisa de la realitat. Fins i tot un dia troba la gàbia oberta, però rebutja ràpidament l’absurda idea d’abandonar el paradís. El temps passa i s’acosta acció de gràcies, el gall rep l’ésser humà amb qui ha forjat una relació de confiança cega, però aquesta vegada no porta menjar, i l’endemà el gall està rostit a la taula d’una família que celebra un dia tan especial. Suposo que el lector detecta que precisament el dia en el qual la confiança del gall era màxima, i malgrat que les seves hipòtesis estaven contrastades amb dades històriques –tal com fem en molts altres dominis com en les finances– és el dia en què descobreix que aquesta hipòtesi era falsa, amb unes conseqüències nefastes per a la seva supervivència. També és senzill adonar-se que el tertulià que suggeria que el fet que en els últims 50 anys no hi hagués hagut cap erupció era una raó suficient per tenir confiança que no passaria, segueix la mateixa –i equivocada– lògica que la hipòtesi del gall dindi.

Aquests esdeveniments extrems són el que anomenem riscos de cua –o cignes negres– i tenen dues característiques importants: (1) són imprevisibles i molt poc habituals, a vegades succeint només un cop a la vida d’un individu com una erupció i (2) tendeixen a tenir conseqüències extremes, tot i que no necessàriament negatives, per exemple guanyar la loteria.

La teoria de Taleb –amb què particularment coincideixo– és que la història està altament definida per cignes negres i que per tant una part del nostre futur depèn d’incidents imprevisibles amb un efecte extrem. Si analitzem la nostra vida segur que observem un conjunt limitat de punts d’inflexió que, proporcionalment, expliquen una part molt gran de com la nostra història s’ha escrit, una decisió d’estudis, un canvi de feina no buscat, una relació. Quantes coses ha canviat la Covid en la forma de treballar de les empreses i les relacions socials i quanta gent ho havia previst? Zoom desconegut per la majoria dels mortals fa 18 mesos deu tot l’èxit a l’epidèmia. Pensem en els pobres canaris, quina importància relativa donaven fa unes setmanes a viure en un volcà respecte als estudis, la feina o el futbol i quina li donen ara? Molts ho deuen haver perdut tot en un esdeveniment al qual no li dedicaven ni un minut a l’any. El problema dels esdeveniments extrems és que sovint no en necessitem més que un a la nostra vida per capgirar-la completament.

En el terreny de les finances això és encara més evident, quants negocis construïts amb anys d’esforç i èxit desapareixen de cop per un canvi tecnològic, una epidèmia o per una crisi financera? Quants inversors que porten tota una vida construint un fons de jubilació el veuen esfumar-se amb una crisi com la del 2008, una excessiva concentració en l’actiu de moda (¿bitcoin?) o en una classe d’actiu amb riscos amagats (preferents, MBA). Taleb ofereix una solució. L’estratègia del barbell –barra de peses en anglès– es basa a construir una estructura amb dues parts molt diferents. La primera limita el risc negatiu fent-nos immunes a cignes negres negatius, la segona busca tenir una gran exposició a risc i potencial creixement i busca exposició a cignes negres positius –opcionalitat–. El paral·lelisme en el cas de les finances seria tenir una part molt molt segura, per exemple bons de govern o cash, i invertir la resta en actius amb molt potencial i risc aconseguint exposició a cignes negres positius, com per exemple opcions o renda variable de creixement. El més important és que la cartera té potencial, però no té possibilitat d’acabar valent 0. Moltes vegades quan analitzem una cartera d’un client, observem just el contrari: carteres molt concentrades en un sol tipus de risc i que típicament no són actius ni molt segurs (lliures de risc extrem) ni amb molt de potencial (amb capacitat de donar sorpreses positives). Això les fa altament sensibles a qualsevol esdeveniment inesperat. Molts, donat que tenen un rendiment acumulat en els últims anys molt bo, no entenen per què volem canviar una cartera amb tan bons resultats per una amb menys risc i conseqüentment menys rendiment esperat. El que no veuen és que aquest rendiment esperat al qual no volen renunciar no té en compte l’equivalent a l’erupció del volcà en el terreny financer, l’esdeveniment que fa esfumar tot el rendiment acumulat de la cartera en tants anys en un parell de setmanes.