Montserrat, horitzó 2025

Relleu ben compassat a l’abadia de Montserrat. El nou pare abat, Manel Gasch i Hurios, pren les regnes de la comunitat benedictina per encaminar-se cap a la celebració del mil·lenari de la fundació del monestir, l’any 2025. I ho vol fer, tal com bé va dir el 13 d’octubre passat durant la seva benedicció abacial, “amb la seguretat i confort” de tenir el pare abat Josep Maria Soler a Montserrat, després dels vint-i-un anys al capdavant de l’abadia. Just el pare abat Soler va iniciar el camí cap al mil·lenari fent via i ara el pare abat Gasch, com el pelegrí que ja de lluny comença a veure en l’horitzó el punt de culminació del seu viatge, farà les tramades finals fins a l’any commemoratiu. Pren el relleu ja més enllà de mig trajecte, a la collada, enfilades les etapes més dures i amb els ànims de veure la fita abastable i possible.

Mil anys després de fundar l’abat de Ripoll i bisbe de Vic, Oliba, fill dels comtes de Cerdanya, el monestir de Santa Maria de Montserrat, farà de la remembrança motiu per encarar un futur de plenitud i confiança. Amb deu segles a l’esquena, i uns anys més des de l’arribada a la muntanya de Montserrat del primer monjo de Ripoll, l’any 1011, concretament al monestir de Santa Cecília, que ja havia fundat l’any 945 el bisbe Jordi de Vic, els benedictins de Montserrat són conscients de la seva contribució a l’espiritualitat i a la pregonesa de la fe irradiada des de l’alt setial del monestir. El santuari acull milenars de visitants, a mi m’agrada més dir pelegrins, d’arreu de la catalana terra i de la resta de món. Hi pugem amb aquell punt d’emoció que ens porta a recordar familiar i amics finats, també monjos que amb la seva amistat ens van donar conhort i dels qui en vam pouar coneixements i savis estudis. Quan pugem a Montserrat és certament l’emoció íntima i després hi ha aquell punt d’anhel col·lectiu, com si la gernació arribéssim a un aplec dels tants que se celebren escampats per turons i cims en ermites i altres santuaris d’arreu de Catalunya. De procedències diverses, enmig de l’anonimat, en sentim comunitat i en arribar a l’esplanada del monestir sentim la crida interior de la pregària, de la salutació a la Moreneta.

Hauríem de saber aprofitar el mil·lenari del monestir de Montserrat per afermar dins nostre, en el sentit i en la creença de cadascú, un sentiment madur de bonhomia i de respecte per les creences cristianes, tal volta massa aigualides o bescantades gratuïtament, com si fóssim ignorants de la seva contribució al llarg dels segles, ja en aquells primers segles X, XI i XII, en la configuració dels comtats catalans i fins avui en dia en mantenir viva la flama que, des de Montserrat, ens il·lumina com a poble i ens guia. Mossèn Cinto, que pujava a Montserrat ja fa més de cent anys amb la força de la joia i amor cap a la Mare de Déu de Montserrat, ens ho va deixar ben escrit al Virolai, cant comú que la muntanya enlaira cada migdia fins arribar a l’indret on ens trobem. Escoltem Montserrat i així ens escoltem. Ens hi convidava el pare abat Guasch durant la seva benedicció: “En la proximitat del mil·lenari del monestir, l’any 2025, hem de posar-nos a escoltar la veu de Déu, a escoltar-nos els uns als altres, a escoltar-vos a vosaltres, convençuts que si escoltem, sentirem alguna cosa. Amb la celebració del mil·lenari de Montserrat, el proper 2025, volem precisament això, apropar Montserrat a la societat. Ens agradaria que tothom se sentís seva aquesta celebració. Som molt conscients que els mil anys de Montserrat són també mil anys d’una societat amb la quan han avançat conjuntament al llarg de la història. El mil·lenari és, a la vegada, l’oportunitat de projectar Montserrat vers el futur.”

Tindrem l’oportunitat de recalar, fins a l’arribada del 2025, a Montserrat altres vegades. Des d’Andorra, des de la Seu del bisbat d’Urgell, des de les contrades pirinenques, el pelegrinatge montserratí haurà de voler també traçar el seu camí. I a Andorra, el record i gratitud cap als monjos de Montserrat que des de la seva casa han contribuït a la cultura, a l’economia, a la fe del Principat –citem, entre altres, els pares Graner, Caralt, Baraut– formaran part del bagatge, del sarró quan emprendrem, pelegrins, la ruta cap a la muntanya santa retallada al cel.