Errar o enganyar

“Arrencada de cavall, parada de burro.” Era una de les frases del meu pare que sovint recordo i m’aplico a mi mateix en el transcurs de la vida, en coses intranscendents i sempre amb cert sentit de l’humor. Per exemple, començo a jugar un bon partit de tenis i al cap d’una estona fallo més que una escopeta de balins. Mentre fem el canvi de banda li dic la frase al meu amic i adversari, el faig riure i de pas m’allibero una mica i torno a jugar millor.

Feta aquesta petita introducció, parlem del homes i de les seves errades. Començar qualsevol activitat d’una manera i que després et surtin les coses diferents, o no exactament com voldries, entra dins de la normalitat. Errar o equivocar-se és normal, i no podem sempre exigir la perfecció. Tothom pot equivocar-se a la vida. I no és el mateix equivocar-se que enganyar conscientment.

Parlant de personatges públics i polítics, si és greu equivocar-se, i que quedi al descobert la teva errada, pitjor ho és no saber reaccionar a temps, guardar silenci, dir que no passa res, donar la culpa als altres i, posats a fer, per analitzar l’altra banda, ficar-hi cullerada i voler treure’n un rèdit polític: que malament que ho fan, si depengués de nosaltres tot aniria molt millor. Segur.

No entro a jutjar, perquè no és el cas, si determinada errada és suficient o no per fer dimitir un personatge públic. A la fi sempre, quasi sempre, és una decisió personal i tothom fa el que vol.

Per regla general, al sud d’Europa sembla que res té gaire importància. T’enxampen amb un màster al qual mai t’has presentat i que ni tan sols has estudiat i tot queda en una simple anècdota, i continues sent el cap de l’oposició. Per molts anys, suposo. Cap al nord, exagerant una mica, fas servir una pasta de dents amb una targeta de crèdit i ja tens presentada la dimissió. És evident que la sang del sud bull d’una altra manera i que aquestes petites coses són normals. Per aquí a baix semblaria que qui no s’ha enriquit en ocupar una posició de poder és una mica ruc.

Hi ha gent honesta en política? No ho dubto, és evident que sí. Molta gent es dedica a la carrera política de tot cor i sense ànim d’enriquir-se il·legalment. Però cada vegada són més difícils de veure i detectar, potser per aquella màxima que allò que funciona mai és notícia.

I, és clar, hi ha nivells. No és el mateix copiar en un examen que mostrar un títol que no tens, o enriquir-se amb 120 milions. O potser sí, comences per una cosa petita i acabes fent-la més grossa. Al final, tornem al principi. Cadascú sap el que ha fet, i hauria de ser conscient i assumir els seus propis actes, a la política i a la vida.