La tribuna

La canoa eslàlom, 50 anys d'olimpisme engrescador (I)

Creat:

Actualitzat:

La canoa o piragua és un mitjà de transport mil·lenari. Els egipcis i altres civilitzacions havien deixat referències antigues de caiacs, procedents de les poblacions àrtiques, o de piragües, d’un sol o de diversos tripulants, de llocs dispersos com el Carib o la Polinèsia.

Com a esport de canoa, les primeres referències de club les trobem a Londres el 1867 i, molt aviat, a diversos països del centre d’Europa. Com a esport olímpic de canoa en aigües tranquil·les, la primera cita es va fer als Jocs Olímpics de Berlín, el 1936.

La Federació Internacional de Canoa havia adoptat l’especialitat d’eslàlom quan, a Suïssa, el 1933, imitant l’esquí alpí d’eslàlom de les regions de muntanya, van començar a fer eslàlom en aigües braves. La Federació Internacional de Canoa (FIC) va començar des del 1949, a Ginebra –bianualment– les celebracions de campionats del món. Precisava la FIC que “l’eslàlom constituirà una prova d’habilitat que exigirà als participants encert, coratge, rapidesa en les maniobres, així com un coneixement molt afinat de la tècnica, de l’aigua i dels corrents.”

El 1957, el Campionat Mundial d’eslàlom de la FIC es va celebrar al canal de gel (Eiskanal) d’Augsburg i, pocs anys després –el 16 d’abril del 1966 a Roma– el Comitè Olímpic Internacional (COI) va assignar els Jocs Olímpics del 1972 a Munic.

En el següent congrés de la FIC efectuat a Berlín, el 1966, la Federació de l’Alemanya Democràtica, Deutsche Kanu Verband, va sotmetre la proposició d’incloure l’eslàlom en canoa al programa dels Jocs Olímpics del 1972 a Munic, i la proposta va ser aprovada.

Com és habitual en aquestes novetats, les decisions es van fer esperar. El 1968, en la 67a sessió a Mèxic, el COI va examinar la proposta i va decidir afegir la canoa-eslàlom al programa, amb la restricció que les proves no fossin gaire allunyades de la ciutat olímpica. Si la proposició era acceptada, en la propera decisió del COI en la sessió del juny del 1969, les dues especialitats –descens i eslàlom– farien part de l’esport de la canoa, aleshores un dels 21 esports del programa del 1972. El 1969, el comitè executiu del COI, reunit a Lausana, va decidir recomanar l’eslàlom per als Jocs de Munic, però no aprovar el descens (consideraven que Garmisch-Partenkirchen, a 300 quilòmetres, era massa allunyat de Munic). A la 69a sessió, el COI va decidir que la canoa-eslàlom sortís fora del programa si les proves s’havien de realitzar a Augsburg.

Finalment, el 1970, en la 70a sessió, reunit el maig a Amsterdam, el COI va decidir afegir les quatre categories individuals (C1H, C2H, K1H, K1D) al programa proposat dels Jocs de la XX Olimpíada a Munic 1972. Més endavant, el COI va aprovar l’organització de les proves a l’Eiskanal d’Augsburg, el qual esdevingué el primer estadi de canoa-eslàlom del món. Les condicions associades foren allotjar els atletes a la Vila Olímpica de Munic, i transportar-los (64 quilòmetres) diàriament amb els àrbitres i els convidats especials, en un servei de tren dedicat que cobria la distància en menys de 30 minuts. La decisió de futurs Jocs Olímpics quedava en revisió.

El context polític de l’època comportava una confrontació ideològica entre l’Alemanya Federal i l’Alemanya Democràtica.

L’entrenador Lempert de l’Alemanya de l’Est va aconseguir els plànols de l’Eiskanal i, a Zwickau, els alemanys de l’Est van reproduir un canal idèntic al d’Augsburg per poder entrenar secretament els seus atletes de la federació socialista.

En els Jocs Olímpics d’estiu de Munic, la canoa de pista va competir en set categories i la canoa d’eslàlom, en quatre. Les proves d’eslàlom a Augsburg es van celebrar en dos dies, el 28 i el 30 d’agost del 1972. Entre les quatre categories varen participar 119 atletes, provinents de 16 equips. L’èxit de públic fou extraordinari, amb 30.000 espectadors cada dia. El gran guanyador va ser el NOC de l’Alemanya de l’Est, que aconseguí quatre medalles d’or i una de bronze, mentre que el NOC de l’Alemanya de l’Oest aconseguia tres medalles de plata i una de bronze.

Però l’agost-setembre del 1972, en la 73a sessió, reunida a Munic, el COI va decidir cancel·lar la canoa-eslàlom del programa olímpic.

Ni a Mont-real 1976, ni a Moscou 1980, ni a Los Angeles 1984, ni a Seül 1988 es va recuperar l’eslàlom de canoa al programa olímpic.

El renaixement de l’eslàlom a la Seu d’Urgell

La consolidació de la canoa-eslàlom al programa olímpic es va guanyar a la Seu d’Urgell i es va perpetuar a Atlanta i a Sydney.

Primer de tot, convé recordar el camí de Barcelona per aconseguir els Jocs Olímpics del 1992. El gran inspirador fou Joan Antoni Samaranch i les institucions que hi donaren impuls: Narcís Serra, anunciant el 1981 la intenció de l’ajuntament de Barcelona, Carles Ferrer Salat al Comitè Olímpic Espanyol, Felipe González a la presidència del govern d’Espanya, Pasqual Maragall –el gran alcalde dels deu anys (1982-1992) clau per a la història de la ciutat de Barcelo­na– i Joan Ganyet, alcalde de la Seu d’Urgell, i centenars d’entusiastes cooperadors que impulsaren el projecte i l’execució del singular fenomen dels Jocs Olímpics de Barcelona. El 17 d’octubre del 1986, el COI va nominar Barcelona per organitzar la XXV Olimpíada i els corresponents Jocs Olímpics del 1992.

Aleshores, la Seu havia fet molt camí per portar l’eslàlom al programa olímpic. El desembre del 1986, la Federació Espanyola de Piragüisme, per carta de Manuel Fonseca, donava el suport a la disciplina i a la Seu; el maig del 1987, el comitè executiu de la Federació Internacional de Canoa, reunit a la Seu i a Barcelona, demanava al COI la incorporació de l’eslàlom i aprovava el lloc del Parc del Segre; el desembre del 1987, a requeriment de la FIC i de l’ajuntament de la Seu d’Urgell, el comitè executiu del comitè organitzador COOB’92 aprovava la subseu de la Seu i decidia requerir al COI la inclusió de l’eslàlom al programa dels Jocs de Barcelona.

Encara hi hagueren entrebancs. El 25 d’abril del 1988, la comissió de programa del COI va recomanar que l’eslàlom fos competició de demostració als Jocs Olímpics. Recordava al comitè executiu del COI que, en la sessió de Munic del 1972, s’havia recomanat suprimir la disciplina de canoa-eslàlom i que així fou clarament aprovat pels arguments següents:

–Dificultats topogràfiques per a ciutats candidates en terres planes.

–La necessitat de construir una instal·lació molt costosa.

–Desigual possibilitat d’entrenar.

Arguments que encara eren actualment vàlids.

tracking