Audiovisual

Al calendari tan atapeït de dies internacionals dedicats als més diversos temes, dimecres passat va ser el mundial del patrimoni audiovisual. I l’arxiu nacional, sempre atent a l’actualitat des de la història, va oferir al seu espai virtual, on encara es pot visitar, una mostra virtual del fons cinematogràfic de la família laurediana dels Cairat.

Hi ha cintes de la quotidianitat, familiar i social, de festes i celebracions, però també polítiques. No es pot oblidar l’important paper històric del síndic, objecte de magnífica biografia de la neta i exministra Teresa.

Com a detall curiós, les cintes són d’un format ben poc habitual, de 9,5 mil·límetres, ben diferent de les de 8 mil·límetres dels afeccionats o dels 18 els que intentaven apropar-se a la professionalitat, amb algunes excepcions. Quan aquest periodista li va preguntar a Steven Spielberg com havia adquirit la perfecció demostrada a Jaws (Tiburón, de títol espanyol) explicava que, per treure bones notes, el seu pare li va regalar una “petita” càmera, i era de 16.

Uns dies abans, a l’Illa, Álvaro Rodríguez Areny ens havia presentat el seu –per ara– darrer curt, Under the ice, tot seguint el costum d’emprar l’anglès com abans amb Wolves i The Blizzard. Pot ser una mostra més de l’economia de mitjans sempre present, motiu afegit d’admiració pels resultats de tan bon nivell artístic.

Aquesta vegada, amb els recursos elementals que tan bé domina, ha estat capaç de quadrar una història barreja del fantàstic, el drama familiar i fins i tot el terror, on el que és obert no és només el final, sinó que gairebé cada escena, si no cada plànol, que permeten i promouen una lectura personal de cada espectador.

Cal afegir altres elements on supera les mostres anteriors: una banda sonora minimalista, però de gran efectivitat, i la gran interpretació del protagonista infantil, que va oferir tot un recital, una xerrada coherent i a ritme sincopat, que si hagués estat l’agraïment a un Goya, fins i tot a un Oscar, no l’haurien parat ni tancant-li el micròfon. Sens dubte, Hitchcock no el va arribar a conèixer, o hauria canviat la seva opinió repetida que mai no volia rodar amb nens.

En definitiva, si l’Álvaro fos un escolar, no hi hauria qualificació justa que no fos “progressa adequadament” i, una vegada més, amb l’única com en les dues anteriors, d’“excel·lent”.

Al final de la projecció d’aquesta història no només desenvolupada sota –i a sobre– del gel, capaç de remoure les sensibilitats més dures, ens deixava el mateix regust i esperança de sempre: que bo! I a veure quan es fixa en la seva qualitat un productor o productora dels poderosos i li encomana la responsabilitat de fer un llarg. De ben segur no es quedaria curt, en qualitat artística.

Cal esperar que, com va passar amb les dues obres anteriors, aquesta tingui un llarg i profitós recorregut (en forma de premis) per festivals internacionals. De moment, haver estat seleccionat per a la secció oficial de Sitges ja és, en si mateix, un reconeixement de molt bon nivell. I, sobretot, que no s’aturi, que sempre esperem més i millor d’aquest home de cinema.