Pensions

La reforma del sistema de pensions públic i nacional, que s’havia començat a tractar per una comissió, s’ha ajornat per a la propera legislatura. Si volguéssim trobar una raó per a aquest retard, difícilment se’n podria trobar una de diferent que el fet que ja s’apropen les properes eleccions generals, a poc més d’un any vista. I per poc que triguessin a extreure conclusions al respecte i aplicar-les, probablement serien impopulars i restarien vots a l’actual coalició majoritària que governa.

Reconeixia l’altre dia l’exministre i president de la comissió gestora dels fons de vellesa Jordi Cinca, que les pensions són baixes, però que també ho són les cotitzacions. Potser no va gosar a afegir quines haurien de ser les aportacions durant la vida laboral per rebre les prestacions dignes després.

I això quan està a punt d’arribar-hi la generació anomenada del baby-boom, dels nascuts els anys seixanta i immediats posteriors, un temps de gran prosperitat o, si més no, de sensació generalitzada de benestar, optimisme i “amor lliure”.

Aquí, i en tot l’entorn geogràfic de l’Europa que considerem desenvolupada, la realitat indiscutida és la inversió de la piràmide d’edat de les societats respectives, de manera que les persones viuen molts anys més que els seixanta-cinc, i a la vegada decreixen els naixements i la massa de treballadors en actiu, que són els que aporten, amb les cotitzacions, els fons necessaris per pagar als padrins (i padrines, que encara tenen una esperança de vida més llarga, segons l’estadística).

No és imminent en aquestes valls, però els experts amb els números que fan auguren una propera entrada en dèficit dels fons de pensions i, no gaires anys després, la fallida del sistema.

Les solucions són ben conegudes i sense alternatives fiables per ara: augmentar les cotitzacions, rebaixar –encara més– les prestacions, o ampliar el col·lectiu dels que hi cotitzen i, per aquesta darrera mesura no semblaria prudent atreure una immigració massiva que podria desbordar la capacitat física del país, sinó que les propostes conegudes a estats propers consisteixen a ajornar el moment de plegar de la feina remunerada fins als 67 o 70. I alguns diuen que fins als 72 anys.

Aquest ajornament comportaria, però, una desigualtat no reflectida en els calendaris, segons les professions i els desgast físic diferent que produeixen uns oficis en relació amb d’altres, i requeriria fórmules correctores.

També hem llegit que les empreses que han creat plans de pensions propis, la qual cosa sembla una bona iniciativa social en favor dels empleats, poden aportar-los a la CASS i gaudir del mateix interès que el conjunt dels fons.

Això ens recorda que, als inicis, la CASS funcionava com una mútua privada, on les aportacions dels assalariats es podien fer per sobre del mínim, amb compensacions més grans, amb la compra de punts. Més recentment, no fa tant, encara es mantenia vigent la possibilitat que l’assalariat triés el més alt entre els tres graus d’aportacions pel seu compte (el C, si la memòria no falla) i també que retardés la jubilació, compensant amb un percentatge d’increment de la prestació per cada any d’activitat laboral afegit.

Sembla, però, que aquest marge d’iniciativa dels assalariats es va suprimir, qui sap si amb un afany d’igualitarisme o de simplificació dels tràmits, dels comptes, i en definitiva, de la feina a la parapública. Des de la feblesa de la memòria, hom recorda que aquest sacrifici de cobrar menys per recuperar-ho més tard era més rendible i segur que les aportacions als fons de les entitats financeres. Però com diu el lema britànic, honi soit qui mal y pense.