'Dune'

La pandèmia de la Covid ha buidat les sales de cinema, fins al punt que quasi m’havia oblidat de l’enorme plaer de veure una pel·lícula projectada en una pantalla gran, amb el so integral i sense l’exageració cromàtica amb què molts televisors t’obsequien gratuïtament.

Així que la setmana passada vaig tornar al cine i el film escollit va ser Dune, la nova versió cinematogràfica del llibre de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve.

M’agrada molt la ciència-ficció, però he de reconèixer que l’antiga versió de Dune (1984) dirigida per David Linch no em va agradar, ni va arribar a emocionar-me, ni quant al guió, ni visualment, tot i que Linch és un dels meus directors preferits.

Donar vida al món de Dune resulta certament difícil, en soc conscient, però aquesta nova versió m’ha captivat de principi a fi. En primer lloc per la senzillesa del guió adaptat. Aconseguir entrar de manera tan fàcil en el complicadíssim món dels regnes i planetes de la novel·la resulta complicat. En qualsevol cas, el guió adaptat de la nova Dune està realitzat pel mateix Denis Villeneuve, juntament amb Eric Roth (Forrest Gump) i Jon Spaihts (Passengers). Com a espectador, situar-te en el transcurs els primers minuts per entendre el que passa a Arrakis, el planeta de Dune, és tot un encert. Et permet gaudir del guió sense perdre’t, que ja és molt dir.

Per altra part, els escenaris de la pel·lícula saben reproduir com podria ser Arrakis. Òbviament, com el seu títol indica, un planeta de sorra, però amb una qualitat d’imatge i d’escenaris molt aconseguits, i unes naus espacials que no deixen indiferent ningú.

També els actors semblen idonis per als personatges, sobretot Timothée Chalamet en el paper de Paul Atreides i Rebecca Ferguson en el de Jessica Atreides, en els papers de fill i mare, els protagonistes d’aquesta primera part, i també amb la inestimable presencia del personatge de Jason Mamoa (Duncan Idao), els Harkonnen i els omnipresents cucs del desert.

I finalment la música de Hans Zimmer, potser aquest cop no tan melòdica com ens té acostumats, però explosiva i amb un dinamisme que acompanya el ritme de la narració.

Tot plegat, una experiència cinematogràfica aconsellable i imprescindible per als amants de la ciència-ficció.

Dune ja està disponible en algunes plataformes, però m’alegro d’haver-la vist al cine abans que desaparegui de la cartellera.