Durruti i Layret, dues personalitats complementàries (i II)

Buenaventura Durruti és tot el contrari, amb una salut de ferro i una fortalesa física perceptible per a un cos d’atleta acompanyat d’una veu profunda capaç de convèncer el més incrèdul. Unes característiques físiques de líder immillorables. Neix a Lleó. La família, molt humil, no li pot donar més instrucció que la bàsica. Coneix la fundació de la Confederació Nacional de Treballadors, a la qual s’afilia i és activista entusiasta. Després de la revolta de l’octubre del 1934 al País Basc, sufocada pel coronel Franco i per totes les forces de l’Estat, guàrdia civil, exèrcit d’Àfrica i la legió, amb més de 2.000 morts, 2.000 ferits i 30.000 presoners, Durruti i alguns companys s’exilien voluntàriament a França. Per subsistir decideixen atracar algun banc i el botí es reparteix entre els revolucionaris exiliats i la CNT. Pacificat el País Basc, torna a Barcelona.

En el cop d’Estat feixista del 1936 resten fidels a la República i a Catalunya una part de l’exèrcit, la guàrdia civil sota les ordres del general Escobar, la guàrdia d’assalt (equivalent avui a la policia nacional) i voluntaris de la CNT amb armament capturat al quarter de Sant Andreu (fins a 50.000 fusells). Tot aquest conglomerat lluita juntament i va sufocar el cop d’Estat. El cap de l’aixecament a la IV regió orgànica, el militar general Godet, ve de Mallorca amb un hidroavió i és detingut, jutjat immediatament, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc. El president Companys no té més remei que acceptar les forces anarquistes perquè no en queden gaires més per mantenir l’ordre públic.

Buenventura es fa càrrec d’un grup de militants cenetistes, armats formant el que es coneixia com la columna Durruti (una columna és un cos de l’exèrcit). Dies després del fracassat cop d’Estat a Catalunya, Buenaventura embarca tots els seus homes amb els vehicles que troben, requisen i van cap a Saragossa per ajudar altres defensors del govern legalment constituït. D’ací passaren a Madrid, on es combatia carrer per carrer entre els revoltats i les forces que restaven fidels a la República agrupades en l’anomenat front popular.

Aquí es produeix l’accident que acaba amb la vida de Buenaventura: la plaça Moncloa, cantonada Paseo Rosales, era una part del front prop de l’Hospital Clínic amb ferotge lluita. Durruti anava armat amb una escopeta metralladora, avui anomenada naranjero o subfusell, i en baixar del vehicle la recolza a terra, es dispara i el malfereix al pit. Els companys ràpidament el porten a l’hotel Ritz, habilitat com a hospital militar, avisant el metge cirurgià Manuel Bastos Ansart, que confirmà l’entrada de la bala mortal, per davant de la regió precordial, socarrimant el forat d’entrada de la pellissa (signe que el tret era a menys de 50 centímetres), sense forat de sortida, i la mort va ser immediata.

El comitè central de la CNT va estar d’acord a anuncia la mort del gran líder, succeïda lluitant a la zona esmentada del front de guerra. Això va dona peu a la llegenda que l’havien mort els propis companys per darrere. Reconstruïda posteriorment l’escena per testimonis presencials, confirma el que es va dir de l’accident desgraciat amb el naranjero. És traslladat a Barcelona i el seu enterrament fou un dels actes més multitudinaris de la història (prop d’un milió de persones), el taüt portat sobre les espatlles dels seus col·legues fins al cementiri de Montjuïc. Avui dia les despulles són a terra, acompanyades una a cada costat per idèntiques tombes d’altres anarquistes membres de la CNT, com Garcia Oliver i Francisco Acaso Abadia. Sempre, estiu i hivern, amb unes flors a sobre. Possiblement no és casual però a pocs metres de les tombes, morts a la mateixa època, hi ha també enterrats altres líders assassinats com Francisco Ferrer Guardia, Salvador Segui, Francesc Comas i Pagès i Ángel Pestaña, aquest mort de malaltia.

El nom de Buenaventura Durruti ha estat maltractat per polítics actuals classificant-lo de cruel, malvat, sanguinari, dolent, etcètera. No hem trobat més que elogis d’aquesta persona, gran lluitador per millorar la condició social dels treballadors. Com a capdavanter de la columna o cos de l’exèrcit que porta el seu nom, era adorat per tothom pel seu comportament recte, just, humà i afable, tant per amics com per enemics.

L’activitat de Layret es pot resumir en els següents àmbits:

–Aspecte polític: inicialment partidari del federalisme entre l’Aragó i els Països Catalans (pacte federal de Tortosa, 1869). Fundador de l’Associació Escolar Republicana, fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, creador del Partit Unió Republicana (1903), i del Centre Nacionalista Republicà. Desenganyat del Partit Unió Republicana per la direcció anticatalana d’Alejandro Lerroux, que deriva cap al Partit Radical Espanyol. Es decanta cada cop més pel catalanisme radical d’esquer­res. No està afiliat a la CNT però és demandat defensor d’afiliats seus empresonats.

–Activitat pública: és elegit tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, destacant una acció per millorar la sanitat (clavegueres) i sobretot l’ense­nyament, com demostra la participació en els ateneus, que en definitiva era acostar la cultura als obrers. També és elegit diputat a les Corts a Catalunya i a Madrid.

–Activitat professional com a advocat laboralista: múltiples judicis que guanyava sempre i a més sense cobrar mai honoraris com, per exemple, defensant la jornada laboral de vuit hores a la coneguda empresa Elèctrica Barcelona Traction, La Canadiense.

Tot això implica una activitat intensa d’ocupació diària amb més mèrit, tenint en comte que era un gran invàlid sense vehicle propi.

Layret fou assassinat per un grupet de quatre pistolers (sindicat lliure) en sortir de les portes del seu despatx al carrer Balmes, 26, de Barcelona, el 30 de novembre del 1920. Els quatre assassins (qui va disparar era Pauli Pallás) van cobrar 40.000 pessetes, pagades pel cap de la família Muntades de Barcelona i amb el consentiment del governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, inventor de la famosa Llei de fugues.

Layret era un bon home, defensor dels desemparats i oprimits, generós, noble i valent, gran treballador. La semblança entre Layret i Durruti és perquè ambdós eren lluitadors per un ideal lloable, el benestar social dels treballadors, un amb la llei a la mà i l’altre amb l’acció. De ben segur que si s’haguessin conegut haurien estat grans amics.