Leonardo

Arquetip de l’home del Renaixement, amb una curiositat infinita, Leonardo da Vinci (Anchiano, 1452-Amboise, 1519) ens abassega encara avui amb l’amplitud dels seus coneixements. Qui no faria l’impossible per conèixer un esperit universal capaç d’excel·lir com a enginyer, arquitecte, pintor, escultor, científic, urbanista, naturalista, anatomista, músic i poeta? Qui no donaria una part del seu patrimoni per parlar una estona amb algú capaç fa mig mil·lenni d’idear l’helicòpter, el submarí, el carro de combat i l’automòbil?

Era fill natural de Messer Piero Fruosino di Antonio da Vinci, notari, conseller i ambaixador de la República florentina, i de Caterina, que pertanyia a una humil família pagesa d’Anchiano. No obstant això, va ser educat com un fill legítim a la casa paterna de Vinci (que vol dir vímets). Leonardo era 23 anys més gran que Miquel Àngel i 31 més que Rafael. Va conèixer Botticelli, Perugino, Ghirlandaio i molts altres artistes i prohoms del seu temps i, no cal dir, Andrea de Verrochio, que el va acollir al seu taller com a aprenent i li va ensenyar la tècnica pictòrica. Va progressar tant i tan de pressa que Verrochio li confiava sovint la delicada tasca d’acabar les seves obres. Però, quin tipus de persona era Leonardo? Com el veien els seus contemporanis?

Giorgio Vasari ens dona claus precises per interpretar el fenomenal personatge: “No va tenir rival en perfecció, bona disposició, vivacitat, bondat, bellesa i gràcia. Era despert i agut, i amb un perfecte art de la persuasió mostrava la complexitat del seu enginy, ja que amb càlculs numèrics movia muntanyes, aixecava pesos i entre altres coses, demostrava que es podia alçar el temple de Sant Joan de Florència, i posar-hi a sota escales sense destruir-lo.” “No va exercitar cap professió, sinó totes aquelles en que intervenia el dissegno [el dibuix].” Crec que la seva singularíssima personalitat es manifesta de forma clara en la següent descripció de Vasari: “Va començar moltes obres i no n’acabava cap, perquè li semblava que la mà no podia afegir res a la perfecció de l’art que ell concebia: ideava amb la ment dificultats tan meravelloses que amb les mans, per molt destres que fossin, no les podria haver expressat mai. Van ser tantes les seves divagacions que filosofant sobre la naturalesa va arribar a entendre la propietat de les herbes, observava el moviment del cel, el curs de la Lluna i la trajectòria del Sol [...]. Va estudiar els miralls; i va assajar raríssimes mescles d’olis per pintar i vernissos per conservar les obres fetes. El papa Lleó X li va encarregar una pintura, i ell immediatament va començar a destil·lar olis i herbes per fer el vernís. El papa va dir: ‘Ai de mi! Aquest no serveix per a res, doncs comença per pensar en el final, abans que en el principi de l’obra’”. “Va arribar a tenir unes concepcions tan herètiques, que no s’atansava a cap religió, doncs tenia en molta més estima ser filòsof que cristià.” Era tan fet a la seva que “encara que no tingués res i no treballava molt, sempre va tenir criats i cavalls, que li agradaven especialment, i molts altres animals als quals domesticava amb gran amor i paciència. Tot sovint, quan passava per indrets on es venien ocells, els treia de les gàbies i, pagant-los als venedors, els feia volar restituint-los la llibertat perduda”. La seva fama creixia sense mesura: “Fou conduït a Milà davant del duc Francesco [Sforza], al qual li agradava molt el so de la lira; i Leonardo va dur l’instrument que ell mateix havia fabricat, en gran part de plata. Va superar els altres músics. A més, fou el millor recitador de rimes improvisades del seu temps.” La seva anomenada travessava fronteres: “El rei de França Lluís XII va venir a Milà i li va demanar que fes alguna cosa original: va fer un lleó que, després d’uns quants passos, se li va obrir el pit, que estava ple de flors de lis.”

També tenia, és clar, encàrrecs de particulars: “Va fer a Francesco del Giocondo el retrat de la seva dona Mona Lisa i, malgrat dedicar-li els esforços de quatre anys, el va deixar inacabat. Aquesta obra la té avui Francesc de França a Fontainebleau. Mona Lisa era molt bella; mentre la retratava tenia gent cantant i tocant, i bufons que la feien estar alegre, per fugir d’aquesta melangia que se sol donar en la pintura de retrats. Tenia un gest tan agradable que resultava al veure’l quelcom més diví que humà.” Heus aquí com Vasari ens revela el secret de la mitja rialla més famosa del món...

Però en aquell galliner d’or hi havia dos galls... “Hi havia un enorme menyspreu mutu entre Miquel Àngel i ell. Degut a aquesta competència Miquel Àngel va deixar Florència, amb el permís del duc Juliano, cridat pel papa per a la façana de San Lorenzo. Al saber-ho, Leonardo va marxar rumb a França on el rei, que tenia obres seves i l’estimava molt, desitjava que acolorís el cartró de Santa Anna.” Francesc I l’instal·là al Clos Lucé (on ell havia viscut de petit), a tocar del castell d’Amboise. El va nomenar “primer pintor, primer enginyer i primer arquitecte del rei”, amb una pensió de 10.000 escuts. Li va dir que fes el que volgués. Estava fascinat per ell i el considerava un pare. Va morir a l’edat de 67 anys. Va llegar els seus llibres i pinzells al seu fidel deixeble Francesco Melzi i el feu dipositari del seu testament. Leonardo no es va casar mai ni va tenir fills.

Vasari conclou: “El seu nom i la seva fama no s’apagaran mai, encara que obrés més amb les paraules que amb els fets.” El seu epitafi resa “Vince costui pur solo / tutti altri; e vince Fidia, e vince Apelle, e tutto i lor vittorioso stuolo” (Va vèncer, encara que sol, / la resta; va vèncer Fidias i Apel·les, i tot el seu victoriós estol). Leonardo, l’home de Renaixement per antonomàsia.

*Joan Ganyet i Solé, arquitecte