Panòplia d'accents i fulles seques

Comencem amb un breu exercici de redacció, com els que fèiem a classe de català: “Aquest any s’ha acomplert la dita: ‘Per sant Martí la neu al pi’. Els primers freds i les primeres neus. La muntanya s’engalana i com ens recorda l’Àngel Guimerà: ‘Les fulles seques fan sardana d’ací d’allà saltironant’. Entrem aquí a fer un cafè amb llet”. Fins aquí l’exercici i ara la pregunta: hauríeu posat els accents que toquen al seu lloc? A la i de Martí, a la a d’Àngel, a la i d’ací? Segurament que sí. I l’accent a cafè, hauria estat obert o tancat? I no se us hauria escapat un accent a la i de pi? O a la e de neu? O fins i tot, en aquelles rampellades d’aprenent, no hauríem vist un accent a la a de fan? Ai! els accents. Són la murga més gran, amb la dièresi, els dos punts sobre una vocal, a l’hora d’aprendre a escriure català i, tot sigui dit, també quan fa temps que ja ho practiquem. Quants exàmens de català no han estat aprovats per haver trastocat accents o haver-los emmudit o emprat excessivament. Amb el benentès del doble treball d’haver de rumiar, en llengua catalana, encara que només sigui un parell de segons, si l’accent, que sabem que hi va, ha de ser agut o greu. Això sobre el paper, a l’hora d’escriure. Quan és ja de viva veu, en conversa, la cosa ja va sola i parlem segons ho hem après en escoltar parlar o segons tenim costum de dir-ho, estigui l’expressió viciada o sigui ben dita. Per acabar-ho d’adobar, recordareu la imposició de l’Institut d’Estudis Catalans, just ara fa cinc anys, de la simplificació dels accents diacrítics en ortografia, el cas més conegut és suprimir l’accent d’ós, referit a l’animal. Si abans de la norma ja aplicable actualment, escrivíem: “A la Fou de Bor el Pierre i la Christine hi van trobar un os d’ós de les cavernes”, avui hem d’escriure: “A la Fou de Bor el Pierre i la Christine hi van trobar un os d’os de les cavernes”. Ens diran des de l’IEC que la cosa no canvia però si ens atenem a la lectura, sí que canvia, i molt. En el supòsit de llegir “os d’ós de les cavernes”, entenem que és, posem el cas, una tíbia de l’animal o un altre os de l’esquelet. Però si llegim “os d’os de les cavernes”, no sabem si troben un os o un animal representat en os, atès el context i la possibilitat –com era costum paleolític– d’haver tallat la mà humana en “os d’ós” un os, és a dir, d’haver representat la figura d’un os tallada en un os precisament d’os. No ens hi encaparrem, però podria arribar el dia que, en lloc d’entendre os d’os, amb inopinada confusió, caiguéssim al parany i comencéssim a dir en comptes d’un, os, i darrere dos i després tres. “Os, dos, tres...”

Els accents a la muntanya també a vegades són rebregats davant les normatives acadèmiques. En aquest cas, si observem la manera d’escriure amuntanyada –que no vol dir encabritada sinó pròpia d’aquestes munta­nyes– ens adonarem de la simplicitat de molts cognoms que, ja en llistes escrites fa algunes centúries, l’andorrana gent que els anotava ho feia tal com sentien que es deien i encara es diuen, posem el cas, els de Casa Jep de l’Aldosa: Montané. O com es diuen, escrivien i escriuen, per exemple, els de Cal Calones d’Andorra la Vella: Montanya. “Com és que el Pere Canturri de segon cognom escriu Montanya, i no Muntanya?” Em preguntaven discretament un dia a Vic, en una de les vegades que amb el Pere vam anar a explicar a la Societat Verdaguer, l’entrada de mossèn Cinto a Andorra pel port de Creussans el 25 d’agost de 1883. Molt senzill, els vaig respondre, perquè a Andorra i a la meitat occidental de Pirineu parlem català occidental i sentireu sempre dir montanya amb o. Com la Mare de Déu del Mont, particularment i gràficament i orogràfica ben vistós i visual exemple. I mireu si hi ha arrelament amb montanya escrit amb o, que les pallareses Eva Tarragona i Vanesa Freixa a la seva empresa dedicada a la dinamització local, li van posar mOnta­nyanes, amb lletra inicial minúscula i totes les altres també, menys la o que la posen en majúscula, ben gran.

Recordo la Dolors Pons, la Jepa, de Casa Jep, dels Montané, passejant amb la Millada i la senyora Maria per l’Aldosa, camí de les Boïgues ací camí del Prat de Giberga enllà. Les recordo sovint, més ara a la tardor i al tombant de l’any que les faria centenàries. Les fulles seques caigudes de les pomeres escoltaven els seus passos, aguantats pel bastó, ara mig ranquejant, ara parant a seure al banc del peu del pujador. I les seves veus, quins “cants de riure”, a quina més xerraire i la seva il·lusió pel viure i aquells ulls d’alegria que posaven en veure un minyó o una minyona que tot just arrencaven el camí de la vida. Per a elles i pel seu record de matí de dissabte de tardor, un cistelló amb l’ofrena de bellesa i encert poètic i musical de la sardana Les fulles seques, música d’Enric Morera i lletra d’Àngel Guimerà; “Les fulles seques fan sardana/ d’ací d’allà saltironant/ i dintre el bosc la tramuntana/ sembla la cobla al lluny sonant.// I quin seguit de fulles roges/ que enjogassades porta el vent,/ les que més corren semblen boges,/ altres se’n vénen dolçament.// I quan el sol se’n va a la posta,/ l’arbre que enyora el seu fullam,/ poc a poquet son ombra acosta/ als balladors damunt del camp.// Les fulles seques fan sardana;/ mes quan l’albada surt després,/ se les enduu la tramuntana/ espais enlaire per mai més.// I l’arbre sec ja torna a viure,/ fulles i flors arreu badant,/ i cada brot, quins cants de riure,/ fent niu les aus i els becs juntant!// Després la fruita, que encisera/ pengim-penjam al sol que és foc,/ el préssec ros i la cirera/ la pruna clàudia i l’albercoc.// Oidà! Quin goig! Fem la rodona,/ sardanejant de dia i nit,/ les mans juntant homes i dones,/ els ulls clavats a l’infinit!”