Bruixes

D’entre les condemnes i execucions de dones a Andorra per suposats delictes de bruixeria satànica, les més brutals i cruels van ser les primeres documentades, les de l’onada del darrer quart del segle XV.

Tot i que un document de l’any 1201 recollia que els “prohoms d’Andorra” concordaven amb el vescomte de Castellbò que aquest tindria la potestat d’“instituir Corts quan visités Andorra” i jutjar “les bruixes i metzineres”, és el 1471 que a l’arxiu del Tribunal de Corts es troba la primera onada –sempre anaven les persecucions per onades–, els primers processos documentats i les formes d’aplicació de les penes capitals més dures.

Així, Maria Guida, coneguda com a Tomasa, va ser sentenciada pel jutge Pere Sabater, en nom del bisbe Pere de Cardona, a la foguera. Però va ser pitjor la dissort de Joana Call, la Sucarana d’Engordany, que va acabar esquarterada, com gràficament es veu al dibuix que conté el mateix document judicial.

El cas ben bé podria ser l’origen de la llegenda de L’arrossegador de la bruixa que explicava en Pere Canturri (a. c. s.) i la situava a la vora del jaciment de la roureda de la Marginada, on el mateix arqueòleg havia fet unes primeres prospeccions anys abans de les campanyes sistemàtiques més recents.

Difícilment pot ser una casualitat que la campanya de persecució en aquestes valls es produís unes dècades després de les ordinacions d’Arnau Roger IV al Pallars (el 1424), que ja fixava els procediments, incloses les pràctiques de tortura i d’execucions, calcades a les primeres condemnes a Andorra.

Des d’aleshores, fins a l’abandonament de la persecució dels suposats crims de bruixeria, al segle XVII, les represàlies contra aquelles dones es van anar atenuant. I el que evidencien les proves documentals és que la Inquisició va ser mot més benèvola que els tribunals civils, a la vegada incitats en les actuacions per les denúncies de veïns i/o veïnes de les acusades.

L’única andorrana portada davant el Sant Ofici va ser Joana Montanya, la Toneta, “vídua de quaranta o cinquanta anys”, d’Escaldes, portada a Barcelona quan tres altres companyes de desgràcia ja havien estat penjades i tres més continuaven empresonades. Entre altres elements, el Sant Ofici va trobar provades “enemistats d’alguns dels testimonis” i va donar més credibilitat a les manifestacions de l’acusada que a les dels acusadors. Com a curiositat afegida podem esmentar que el cas el va prendre en mans l’inquisidor doctor Morell, en una visita a Andorra.

Com queda dit, el malson per a les dones, generalment sàvies en coneixements de remeis naturals contra les malalties, es va acabar aquí i a l’Estat veí del sud –a d’altres llocs encara dura– avançat el segle XVII, sobretot per la desmitificació, la demostració empírica sobre el terreny de la falsedat dels fets atribuïts, que va fer l’inquisidor Alonso de Salazar y Frías, que ja s’havia oposat formalment a les condemnes de l’aute de fe inquisitorial més famós de la història d’Espanya, el dels fets de Zugarramurdi al tribunal de Logronyo, on els altres dos membres del tribunal van imposar el seu criteri condemnatori.

Si no va poder evitar aquelles morts, Salazar sí que va ser, amb les seves demostracions, el principal causant de la fi de les persecucions de la bruixeria pels tribunals religiosos i, indirectament, pels civils.