Endolciments del Sergi Mas

En la Nit Literària recuperada del silenci de la pandèmia, altre cop les paraules, les salutacions, el retrobar-se, la conversa, la mirada amiga, l’intercanvi de parers, el frenesí literari, l’amistat, la dolça cadència de la vetllada literària, sòlida i impertorbable. Per molts anys Nit Literària Andorrana, per molts anys Cercle de les Arts i de les Lletres, per molts anys i gràcies a les entitats governamentals i a les privades que s’impliquen econòmicament i logística a materialitzar la Nit Literària. És molt d’agrair en temps de tensions de tota mena constatar la col·laboració continuada, any rere any, en pro de la cultura literària en els vessants concrets de la narrativa, la novel·la, la poesia, el teatre, àdhuc el periodisme, que també és, més enllà de l’alta funció informativa, gràcies a l’aportació de les seccions d’opinió, una manera de fer cultura, malgrat patir, també, les seccions d’opinió, aquesta moda funesta i que pot portar fins i tot a l’avorriment de qui ho llegeix, aquesta moda xarona d’escriure, d’enllestir l’article amb gasiveria de paraules i de contingut. Escrit, fet amb un tomba i gira i guarnit amb quatre fulletes d’enciam, com si es tractés de preparar l’hamburguesa d’un establiment de menjar ràpid i punt final i a passar per caixa, resultant-ne un insípid i volàtil gust a la boca de qui se’l menja. En canvi, aquell menú encara obrat amb gust i bones flaires, cuinat, deixant-li fer el xup-xup a la cassola, que ens aporta una agradable estona de sentors casolanes i ens alimenta els sentits, ens deixa el caliu i la grata sensació d’haver segut a taula amb bona teca i més bona companyia. Que diferent del menjar ràpid, de racions ínfimes i llarg tiquet de caixa passant a pagar a corrua feta, de forma impersonal i adotzenada. I és que és la satisfacció moral, no pas la tantes vegades injusta gratificació econòmica, allò que omple el cuiner –llegiu escriptor– que cerca els ingredients acuradament, els conjunta, els cuina amorosament i ens els ofereix. Com ens ressonen ara les paraules de Josep Pla aquella tarda de febrer responent a la Montserrat Roig quan el va anar a entrevistar allà al mas, a Llofriu, en demanar-li ella –que era gairebé novella en l’ofici periodístic– si es podia viure d’escriure. I Pla, que era un gran cuiner de paraula i lletra, sense embuts, sentencià: “Miri senyoreta Roig. No pensi pas fer-s’hi rica. És millor cobrar poc i sempre. Així que no remeni gaire la cua i tingui una cadència d’article a tot estirar setmanal. Més, seria tedi, o pitjor, podria arribar al ridícul.”

Pensava en el contrast aquest entre el menjar ràpid i en la cuina ben cuinada just dimarts passat a mitja tarda, mentre amb la Rosa Duró ens miràvem les obres de l’exposició que el comú de Sant Julià de Lòria brinda al Sergi Mas per apropar-nos-el. (No deixeu de comprar el catàleg editat per Anem Editors, una delícia.) I pensava, allà a l’exposició, en les hores i hores que s’ha fet el Sergi de pelar patates, d’espellar conills i de plomar pollastres i rostir-los, d’espellofar blat de moro i després escaira’l, de batre ous per fer la truita, de fer bullir pacientment el brou a la seva cuina d’Aixovall i ara al bell mig de Sant Julià. Hores i hores de feina, hores, dies, mesos, anys de pacient laborar, en solitud d’obrador volgudament compartida amb la Maria, esposa i igualment artista, en aquella solitud creativa per tal de guanyar-se les garrofes i a la vegada deixar anar les expressions artístiques tan fecundes i vivament pensades i imaginades en el seu interior. El Sergi Mas i la Maria Canalís ens han endolcit per poder-lo tastar i repetir si cal, el panorama canviant de l’accelerada Andorra i per sort, preservat les imatges vernaculars, la fesomia, la geografia física i humana pervinguda de temps antics que, ai las!, a voltes la veiem tan masegada o directament la sabem arraconada allà al calaix de l’oblit. El Sergi ha sabut copsar les particularitats de l’ancestral manera de viure andorrana, feta de vida comuna i tradicions, i les ha deixat registrades en forma de dibuix, de pintura, d’escultura, d’escrit. I ho ha fet perquè ha volgut i perquè ha pogut, com a testimoni directe i molt coneixedor de la manera de fer popular sàvia i mesurada. Una contribució singular i profitosa que li hem d’agrair sempre.

En orris i en comes el Sergi ha musicat, per a nosaltres i per a les generacions futures, aquest país. Justament a la Nit Literària el premi d’investigació històrica que ha guanyat li ha valorat els seus treballs d’estudi i recapte de les musicadures de la fusta, una obra magna concretada en terra andorrana, com va fer amb la gran feinada dedicada al moble a Andorra i que esperem poder veure publicada com cal. Per molts anys Sergi!