Cirque

El retorn del Cirque du soleil és una bona notícia, si més no perquè indica un avenç més cap a la normalitat postpandèmica i perquè els hotelers s’han manifestat satisfets a cada edició pel seu benefici indirecte. Cal recordar la venda de paquets a l’estranger que inclouen pernoctació i entrada, aquesta amb seient.

Una altra novetat que celebraran els conductors, sobretot els interparroquials, és que aquesta vegada la vela de “l’espectacle més gran del món” no ocuparà l’aparcament del Parc central, sinó el reservat generalment per als autocars, davant de l’antiga plaça de braus on, amb sort, haurà acabat –esperem que per completada– la vacunació contra el maleït virus.

L’oferta, per si mateixa, sembla evident que anirà perdent capacitat d’atractiu segons augmenten les edicions, per les repeticions sobre la mateixa base de música i coreografies, per molt bona que sigui la combinació, que ho és sens dubte. Però aquestes representacions, com les pel·lícules –i a diferència dels bons llibres– semblen condemnades amb el temps pel “déjà-vu”.

L’esgotament dels espectadors, inclosos els ciutadans de les Valls, sembla, però, lluny d’arribar. Menys encara amb la gratuïtat dels qui el segueixen dempeus en l’hora d’una durada que acostuma a fer-se curta.

El trasllat de lloc sembla una idea encertada, per l’alliberament d’un espai tan necessari en la capital, tan escassa en oferta per deixar el cotxe, ni que sigui pagant.

L’anunci del canvi d’emplaçament venia acompanyat d’un altre: la construcció en el mateix solar del tantes vegades anunciat edifici polivalent que, entre altres destinacions, serviria per acollir una Fira amb més espai, com tantes vegades han reclamat diversos expositors, sobretot els del sector de l’automòbil.

D’entrada, costa imaginar que l’espai destinat als vehicles en venda sigui molt més gran que el d’ara, en planta baixa. Però amb imaginació arquitectònica i rampes res no és impossible.

Tanmateix, no hi ha benefici sense cost previ. I en aquest cas, el terreny per construir és, com tants altres, de propietat privada. Diuen que en concessió per a trenta anys. I tres dècades semblen un temps molt llarg... fins que s’hi arriba.

Alguna veu optimista escoltada afirma que l’ús comunal del terreny serà preferent, i que la recuperació per la propietat, a hores d’ara poc versemblant. De més verdes en maduren, com s’acostuma a dir. Els hereus de generacions successives no acostumen a mantenir les decisions dels predecessors, sobretot quan es tracta de rebre –recuperar– beneficis o ingressos de capital.

Un exemple ben recent han –hem– tingut els encampadans, amb el nostre estimat parc, tant de temps i tan ben gaudit per generacions successives de petits i grans. Però recuperar les places per aparcar i la perspectiva d’un nou i ampli escenari per a esdeveniments i serveis d’interès col·lectiu sempre és una bona notícia... mentre la fi d’un termini no l’acabi espatllant.