Gambeto i pastís de pera

La sala nova del Consell General, amb deu anys ja de vida parlamentària, fa gust de coca masegada, la que voldríem trobar a tots els forns d’Andorra. En fa el gust pel maurat de la fusteria que agombola la sala, tota oberta, ampla i sense les estretors de la sala de plens de Casa de la Vall. Vista la sala per televisió, resulta una mica freda i monocroma, gairebé monòtona, però trobant-t’hi a dins, s’hi nota una sensació més càlida i acollidora. Trenquen el color clar de la fusta els tocs de colors de les vestimentes de les Molt Il·lustres senyories, un toc de roig, el blau marí, la verda corbata, alguna insígnia a la solapa i les fundes, algunes bigarrades com un cotxe de carreres, dels telèfons mòbils. Tan parlar de protocol, de si corbata sí o corbata no, de si s’ha de portar una vestimenta adequada, i la pitjor de les faltes de cortesia i d’educació és assistir a la sessió i tenir el telèfon a la mà, amb la vista pendent a la pantalla, ara fent anar els dits per contestar o per mirar què hi surt. Desconec si en el nou reglament de protocol es fa menció a l’atenció visual i auscultadora deguda a qui intervé des del faristol i a la resta de senyories, però no aniria malament que es tingués en compte. Fa tan mal efecte, seguir per televisió una sessió, i veure com el telèfon mòbil apareix ara aquí ara allà, sense distinció de caire ideològic, que arriba a fer lleig i tot. No dic pas que en tot moment es distreguin ses senyories amb el telèfon, ni de bon tros. Però sí que observareu una més alta activitat d’estar pel telèfon i no per qui parla, de la consellera general no adscrita, la Molt Il·lustre senyora Montaner, més pendent potser de rebre a la pantalla del seu telèfon consells i informes “de grans i doctes especialistes internacionals” que de les paraules i raonaments de la resta de consellers i conselleres generals presents a la sala. Consellers i conselleres que, igualment, són representants del poble andorrà. Després, quan puja a l’estrada, no triga ni dos segons a fer-se adalil, gairebé única i exclusiva representant del poble i, altiva, reclamant i posant-se a la boca la paraula respecte, inquireix sobretot les files del Govern, quan guanyaria a la vegada el “premi antifaç i el premi orellera” per la desatenció i per estar en altra òrbita, via pantalleta telèfonica, durant les sessions del Consell General.

El protocol ajuda a la convivència, ens diran les persones que hi entenen, que acostumen a saber de comportaments. Al cap i a la fi, es tracta de saber estar, de fer agradables els encontres, de trobar-se a gust i bé amb qui tens al davant. Ara que la corbata masculina en les sessions del Consell General sembla que serà una opció per a qui la vulgui portar, aniria bé no perdre el fil de la cortesia parlamentària, que no només és feta de bon enraonar i atenció a la resta de membres, sinó també de respecte a la institució. S’aprèn més de l’esguard d’una mirada amb molts anys a sobre, amb alliçonadora experiència de vida, que de la xerrameca jovenívola a voltes tan desimbolta com buida de contingut. I, posats a fer, per què no deixar a la lliure elecció de consellers i conselleres portar corbata o no, o anar vestits de carrer, però a la vegada també deixar que porti, qui vulgui, gambeto i tricorni o bicorni si es tracta de Sindicatura? Un abillament que respon més que cap altre a la igualtat entre presents, com aquells consellers que en fotografies antigues veiem portar el gambeto, fossin de casa més bona uns que altres, però aplegats al Consell tots semblaven per un igual, només marcat, això sí, qui tenia més possibles, pel calçat. Ja va bé que gambeto, tricorni i també la medalla siguin preceptius en les sessions solemnes, però resultaria també d’una normalitat institucional poder-ne fer ús en les sessions ordinàries.

Parlem a vegades amb un bon amic que entén de protocol, d’aquestes i altres curiositats protocol·làries. Com aquell costum de rebre, la monarquia francesa de fa quatre-cents i cinc-cents anys i més cap aquí i tot, les delegacions andorranes que, abillades amb gambeto i bicorni empolsegats i botes molt caminades, arribaven afamades del viatge. Els amfitrions els rebien a París amb una bona taula parada amb faisans, capons, galls dindi, pollastres farcits, sabedors que la carn de ploma aviat demana bons tragos de vi per fer-la baixar. Així, les demandes i les peticions arribades de les Valls d’Andorra es podrien mirar de rebaixar o de llimar en nombre i pretensió, amb l’alegria connatural emanada d’un bon àpat regat amb bons caldos.

I parlant de cuines i de gambetos i opcions en els costums. No seria bo, en acabar les sessions del Consell General, permetre, tot travessant la plaça, entrar a Casa de la Vall i seure a la cuina a berenar i a acabar de d’entendre’s. Com els vells consellers que es portaven la brena i allà la compartien amb els que potser no en tenien o els era més escassa. Doncs a berenar coca masegada, orelletes, pastís Tatin o, millor, pastís de pera –ai les peres dels venerables perers andor­rans, elles ens salvaran el futur, segur– i, tot recordant les avinades seculars anades a París, pa amb vi i sucre i qui vulgui i tingui temps, torrar unes llesques de pa de dos quilos al foc a terra i bona morterada d’all i oli de codony, amb gustós pa de fetge, donja i bringuera. Bon profit!