Miquel Àngel (I)

En carta al seu amant de 22 anys Tommaso Cavalieri, Miquel Àngel escriu:

“Si m’has encadenat sense cadenes i sense braços ni mans em subjectes, qui em defensarà de la teva bellesa?”

El geni assoleix cotes en la poesia amorosa comparables –que se’m perdoni la gosadia!– al Càntic dels càntics de Salomó. És tan ample el registre de l’artista, tanta la llibertat amb què es manifesta, que no s’està de tocar la tecla satírica en el divertit retrat que fa d’ell mateix en el sonet que envia al seu amic Giovanni da Pistoia, després del titànic esforç de pintar la volta de la Capella Sixtina: “D’afanyar-me en aquest treball m’he guanyat un goll com les galteres que l’aigua produeix als gats de Lombardia... Els lloms se m’han enfonsat en la panxa, faig del cul, com contrapès, gropa i, perduts els ulls, dono passos en fals. Per davant se m’allarga la pelleringa i, al decantar-me cap enrere se’m rejunta de tal forma que quedo tens com un arc siri. Amb això, els meus judicis resulten erronis i extravagants, doncs malament es pot apuntar i disparar amb cerbatana torta. Defensa tu ara la meva morta pintura i el meu honor, doncs ni aquest es troba en bon lloc, ni jo soc pintor.” Havia passat 4 anys, des del 1508 al 1512, pintant aquella meravella a dalt de tot de la bastida entre contorsions, postures forçades i llum deficient, amb l’agreujant addicional que la tècnica al fresc no permet rectificacions de cap mena. Giorgio Vasari, amic seu i també aretí, ens ofereix sucoses pinzellades de la seva intensíssima trajectòria vital.

Miquel Àngel, escultor, pintor, arquitecte i poeta, va néixer a Caprese (Arezzo) el 1474 i va morir el 1564, a l’avançada edat de 90 anys. Era fill de Lodovico Simon Buonarrotti, de família noble i honorable. Domenico Ghirlandaio el va admetre al seu taller de pintura als 14 anys. Havent-li sol·licitat Lorenzo el Magnífic els seus dos millors deixebles per assitir a l’escola d’escultura de Bertoldo, seguidor de Donatello, va triar-lo juntament amb Francesco Granaccio. L’escola va significar el seu primer i colpidor contacte amb la disciplina escultòrica. El segon va ser la contemplació a Bolonya el 1492, a la mort de Lorenzo de Mèdici, de la dramàtica impetuositat de la porta de la basílica de San Petronio esculpida per Iacopo della Quercia. Lorenzo s’havia fixat en ell i li havia deixat la clau del jardí on hi havia valuosíssimes peces de l’antiguitat que el van marcar la resta de la seva vida. Un condeixeble seu, Torrigiano, envejós i bromejant, li va etzibar un cop de puny a la cara i li va trencar el nas, el va deixar marcat per sempre.

Com és sabut, els artistes italians del renaixement circulaven amb relativa facilitat entre els estats independents de la península. El 1496, fugint de la convulsa Florència de Savonarola, Miquel Àngel va traslladar-se a Roma. Va fer tants progressos en poc temps que el cardenal francès Rovano li va encarregar una Pietà per a Sant Pere del Vaticà. Va dedicar-li tant d’amor i tants esforços entre 1498 i 1499 que per única vegada va inscriure el seu nom en la cinta que cenyeix el pit de la Verge. El bellíssim conjunt va atorgar-li una fama immensa, malgrat ser criticat per algú per l’excessiva joventut de la Mare de Déu. A partir de 1501 torna a Florència, on dona a llum el seu formidable David. “Hi havia un gran bloc de marbre en què el mestre Simone da Fièsole havia començat a esculpir un gegant i se li havia trencat de mala manera. Fins i tot el gonfalonier Pier Soderini volia donar-lo a Leonardo da Vinci. Però a requesta d’alguns amics florentins, el va demanar als custodis de Santa Maria del Fiore, que li van concedir. Des de 1501 a 1504 va treballar-hi d’amagat darrere una tanca. Al ser finalment mostrat va causar sensació i va ser traslladat a la plaça de la Signoria entre moltes disputes. Miquel Àngel va rebre de Pier Soderini 800 escuts”.

És coneguda la profunda enemistat entre els dos colossos de l’època, Miquel Àngel i Leonardo. “Mentre Leonardo estava pintant la Sala Gran del Consell, el gonfalonier Soderini va encarregar a Miquel Àngel una part de la sala per fomentar la competència entre ells, amb el tema de la batalla de Cascina de la guerra de Pisa. Ell es va retirar a una gran estança de l’hospital de Tintori a San Onofrio i va començar un enorme cartró curull de soldats nus banyant-se a l’Arno, en el moment de l’alarma d’atac. Traslladat el cartró a la Sala del papa, va moure l’admiració general. Molts el van copiar en els anys següents, com Ghirlandaio, Bandinello, Andrea del Sarto i, fins i tot, Alonso Berruguete (1490-1561). Convertit en una autèntica escola d’artistes, es va dur a la casa dels Mèdici. Però quan el duc Giuliano va emmalaltir es descuidà la vigilància i els artistes el van fer bocins i se’l van repartir”.