L'abisme i el dret a equivocar-se

Primer raonament: no sé per on començar per explicar una cosa que a mi em sembla elemental. Ho tinc tan clar que em costa comprendre per què els altres no ho veuen de la mateixa manera.

Segon: potser m’equivoco i penso que també tinc dret a equivocar-me; les persones ens equivoquem sovint i el millor que podem fer és aprendre dels errors.

Tercer: encara que tingui les coses molt clares o, pel contrari, m’equivoqui, m’agradaria que es respectés la meva manera de pensar.

Quart: afortunadament, ningú està en possessió de la veritat absoluta.

Cinquè: hauríem de ser més tolerants amb persones que pensen de manera molt diferent a la nostra.

Sisè: la convivència, viure en societat, en companyia d’altres, tan sols és possible amb certa dosi de tolerància. Sempre hi ha gent que veu les coses de manera diferent.

Setè: la diferencia té límits que no es poden traspassar.

Vuitè: definir els límits és una feina col·lectiva, però sempre s’hauria de tenir en compte la minoria. Si no ho fem d’aquesta manera l’estat es converteix en totalitari, aquell que tan sols admet una sola ideologia i controla coactivament els individus.

A partir d’aquí s’obre l’abisme davant nostre. Fa temps que per una raó o altra vivim massa dividits, que entenem les coses segons creiem i ens convenen, i que no sabem respectar qui pensa de manera diferent.

Les minories, siguin quines siguin, sota el meu punt de vista, tenen els mateixos drets que la majoria. I no es pot demonitzar determinats col·lectius perquè pensin de manera diferent. A més, els grups no tenen un sol pensament; cada persona és un món, i també dins d’un mateix corrent hi ha diferències de pensament.

Les minories també contribueixen a la totalitat, paguen impostos i mantenen l’immens edifici que conforma una societat i un estat.

Sé que hi haurà gent que no estarà d’acord amb aquest raonaments. Ho entenc i ho respecto, però aquests són els meus raonaments. I tinc dret a equivocar-me. I a rectificar, si fa falta.

A no ser una roca, un cristall inamovible que no admet cap dubte, cap falta, que ho creu tot perfecte i rodola muntanya avall emportant-se tot el que troba. Quan veig baixar la roca, intento explicar la meva manera de pensar. Moltes vegades no hi ha res a fer, perquè la roca va a la seva bola i segur que pensa que soc jo el que va a la meva.

L’abisme. Sempre succeeix d’aquesta manera. Ens costa entendre els altres. M’agradaria no ser així. Vull ser més tolerant. També equivocar-me. I saber rectificar si m’equivoco.

Per acabar i sortir de l’abisme em prenc la vida amb bon humor i subscric el pensament de l’altre Marx. “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres.”