L'article definitiu sobre la Covid

Les paraules que s’han unit per formar la meravella que comences a llegir han hagut de signar un acord de confidencialitat sobre com la força motriu creativa de l’autor les ha arribat a col·locar de manera tan significativa. Res no compensarà els teus apetits literaris després de la peça que just fa les primeres passes davant d’uns ulls (els teus) que deixaran de mirar després per observar per sempre més. Potser us esteu impacientant, passo per tant i sense més dilació de l’estrictament necessària a treure la galleda del pou de la saviesa de la plaça Major de Xanadú per passar a regar amb aigua màgica les idees que impulsen aquesta prosa única i hereva dels escrits dels grans profetes. Ets a punt de rebre una abraçada intel·lectual que et pot portar fins a la catarsi total i absoluta.

Som-hi.

No en tinc ni puta idea. En general. De res.

És clar que amb 52 anys he anat adquirint algun coneixement i competència, però el món va canviant a tal velocitat que les certeses que havies aconseguit enfocar amb penes i treballs ara són trens aparcats en vies mortes. I amb aquest bagatge t’has d’enfrontar a l’endemà. Pot sonar molt dramàtic però tampoc n’hi ha per a tant. Admetre-ho et col·loca en una posició favorable davant dels que encara es pensen que saben molt i en el fons estan igual que tu. Tu almenys ja ho saps i amb això faràs. La majoria dels que escrivim alguna cosa durant la vida estem així, sobretot els articulistes d’opinió que formen part d’una espècie d’homínid preparat per opinar de tot estant sempre a una distància curtíssima de dir alguna cosa interessant. Una sort de ahora viene el gol que no acaba remotament ni en ocasió. Barrejar articulista d’opinió i tertulià de ràdio i TV (és freqüent) ja és com intentar tocar el piano amb guants de porter d’hoquei gel. Els que escrivim ho fem habitualment per pur exhibicionisme i mentre anem escrivint ens anem convencent que estem aportant alguna cosa a la societat. Passats els anys la vida s’entesta a ser sincera i et retorna uns dividends exigus sobre el que has compartit amb el món. Curt i ras, quasi sempre surts a pagar més que a cobrar.

No en tinc ni puta idea. En general. De res.

I és en aquest estat de contribució nul·la a la civilització que he fabricat aquest article i li he posat un títol que potser t’ha acabat conduint fins aquí. I saps què? Què tens mèrit i el premi és tot just una pregunta i no és saber si tu també has pensat que Carine Montaner (maggiorata maggiore, prego) és la morena de Los Angeles de Charlie. La pregunta és una altra. I és senzilla. I has de pensar que qui te la fa no t’està mirant d’alliçonar de res perquè, bàsicament, no puc.

La pregunta. Sí.

Creus que en uns anys la manera com t’estàs comportant durant aquests temps estranys i confusos de Covid farà justícia a la manera com vols que et recordin els que t’estimen?

Si la resposta és que sí, tira milles. Vacuna’t o no et vacunis. Jo m’he vacunat i estic bastant segur (sense tenir ni puta idea de res, això sí) que he fet bé per mi, per la gent que m’estima i pels que espero tenir la sort d’estimar d’aquí al dia que la palmi. La temptació de convertir la situació en una baralla de bar de mariners contra infanteria és tan llaminera que és complicada de frenar i més a l’era de Twitter i els comentaris anònims (primer disparo, després penso per què he disparat). Però compte, els que no es vacunen no estan entre nosaltres com els espies russos als Estats Units durant la guerra freda. Són gent com tu i com jo, de fet som tu i jo. Som nosaltres els que ens estem vacunant i no vacunant.

Jo crec que els que no es vacunen s’equivoquen, però també crec que la situació admet dubtes i entenc que els tinguin. La por es manifesta de formes molt capricioses i inesperades i mentre alguns es posen les mans al cap perquè qualifiquen el ministre Benazet de nazi jo hi veig la mateixa inconsistència i energia en això que en els que li van fer un club de fans fa un any amb el seu gat com a unicorn pandèmic. Samarretes de moda de gent que té por pel que passa, res més.

Tots en tenim de por. I tenim certa pressa a poder tornar allà on érem abans del març del 2020. De tots els camins que ens han explicat per avançar les vacunes semblen el millor que se’ns ha acudit. No una solució perfecta, sí la millor que tenim a dia d’avui.

I igual que ho sé jo, ho saps tu també.