El tramvia blau

Moure fitxa per adaptar el transport al repte mundial de descarbonització és la intenció del Govern, explicada aquesta setmana pel ministre de Presidència, Economia i Empresa, Jordi Gallardo. “Seria una irresponsabilitat que no ho féssim”, deia el ministre en la roda de premsa dedicada a presentar un informe relatiu a la possibilitat d’implementar una línia de tramvia entre Sant Julià de Lòria i les Escaldes, amb uns complements de transport per cable, és a dir, amb cabines aèries, a l’estil de les de les pistes d’esquí, entre l’aeroport de la Seu i Sant Julià, i unes altres dos línies també de transport per cable entre les Escaldes i Encamp i la Massana, respectivament. Si per veure fet realitat el tramvia ara mateix demanaríem on s’ha de firmar per començar a posar fil a l’agulla, l’enllaç entre l’aeroport de Montferrer i Sant Julià provoca un marrameu, una reacció sobtada d’incredulitat i de paradoxa. Aparcat com teníem ja el quimèric i pueril aeroport a Grau Roig, es vol tornar a inquietar el gat i per això surt el marrameu a primera de canvi, perquè es tornar a posar sobre la taula, fer flotar a l’ambient, unes idees que en aquest cas tècnicament són possibles però que ben mirat no tenen cap sentit. Perquè si la intenció és disminuir el trànsit de vehicles de motor i així minorar les emissions de diòxid de carboni, enfocar l’aeroport de la Seu com a porta per encarrilar els visitants cap a Andorra, mitjançant un enllaç directe, és una contradicció, un enfocament poc congruent. No tindria cap sentit descarbonitzar el transport intern d’Andorra fent-ho comptant amb un flux de visitants arribats en avió i a quinze quilòmetres lluny i en territori estranger. A no ser que es miri l’aeroport de Montferrer com una gran esplanada on aparcarien els cotxes i allí agafarien les cabines aèries i a enfilar Valira amunt fins a Sant Julià. Així encara mig tindria sentit la inversió i cabria la possibilitat de plantejar-ho i d’arribar a un acord amb els municipis catalans per on discorreria el trajecte (Montferrer-Castellbò, la Seu d’Urgell i les Valls de Valira), perquè se’n poguessin valdre i treure’n també algun rèdit. Però fins i tot i així, es nota un rau-rau en imaginar-ho que ens fa intuir el projecte com a vaporós i evanescent, fonent-se com un terrosset de sucre en una tassa de til·la. A veure, fem-ne un glop. Ara un altre. Serenitat guanyada.

Presa la til·la anem a tocar de peus a terra. Som a Sant Julià i a l’estació del tramvia. Fem un acte de generositat positiva i donem per fet que en algun indret hi cabrà i allà començarà la via per pujar cap a Andorra la Vella i fins a les Escaldes. I també mostrem benèvola mostra de generositat i imaginem que la línia del tramvia trobarà lloc i espai per on passar. I en ser a les Escaldes, serà cosa de xiular i cantar agafar el telecabina i cap a Encamp o cap a la Massana. Final de recorregut i ara pujaran els viatgers que faran el trajecte de baixada. En els plafons informatius llegirem el preu estimat en materialitzar els projectes. Deixant dormint al núvol de cotó fluix els 111 milions d’euros pressupostats que costaria la connexió entre l’aeroport de Montferrer i Sant Julià, llegim que els set quilòmetres de línia de tramvia entre Sant Julià i les Escaldes i les 16 estacions, una cada 500 metres, apuja el pressupost a 170 milions d’euros. I les cabines cap a Encamp 52 milions d’euros més i cap a la Massana, altres 48. El Govern diu que econòmicament ho pot assumir, sigui amb diner públic rajant de l’aixeta europea i/o amb diner privat.

Mentrestant s’ho pensa i a nosaltres ens sembla veure passar entre la boirina matinal el tramvia per la recta de Santa Coloma, comencem a triar un color per als vagons. I si el pintéssim de blau? Seria fer l’ullet en honor a la línia de l’avinguda Tibidabo de Barcelona, la del tramvia blau, l’única que queda de la xarxa de tramvies que circulaven per la Ciutat Comtal abans que arribés la proliferació de cotxes amunt i avall i a tothora del dia i part de les de la nit. El pobre –dit amb estima i sentiment– tramvia blau, una relíquia en ple procés de refecció i posada al dia –amb un cost irrisori, 19 milions d’euros, comparat amb el projecte andorrà– i amb 120 anys de vida a les espatlles, ha quedat precisament sobre la via perquè allà dalt a l’avinguda Tibidabo no molesta el trànsit i et porta fins al peu del funicular del Tibidabo, una manera d’arribar al parc d’atraccions menys contaminant i més singular que arribar-hi en cotxe. Ja podem, envistes al tramvia a Andorra, fer la tria per un color o altre. A mi, el blau –recordant Barcelona– del tramvia blau, m’atrau. O potser rosa, que l’amor s’hi posa. O blanc, escaient, com la neu; o blanc-i-blau com el gripau; o blau-i-verd, color de cel i de lluert...