Òmicron

A la meitat del “pont de la Puríssima”, per als veïns del sud, és d’hora per fer balanç turístic i, per tan,t econòmic, del que ha estat tradicionalment l’inici de la temporada alta. A unes condicions difícilment millorables de les pistes s’ha oposat l’enèsima onada de la pandèmia amb la nova òmicron, amb les variants anteriors o amb tot plegat.

L’increment de les contaminacions havia començat dies enrere, a un ritme més o menys semblant al del Principat veí. Potser conscients de la dicotomia entre calés i salut, els responsables de l’Administració han pres noves mesures que, en principi, no haurien d’espantar gaire els visitants amb document espanyol perquè, si fa no fa, són les mateixes normes de casa seva, inclosa la presentació del “passaport Covid”.

De passada sigui dit que la demanda presentada pel grup negacionista contra el ministre Benazet sembla tenir escassa viabilitat, com el savi i assenyat Joan Massa avançava ja fa uns dies. És clar que, sobre el signe de les sentències, mai no existeix una seguretat absoluta. Per això deixen anar al sud de l’Ebre una maledicció atribuïda –avui amb absoluta incorrecció política– a la cultura gitana: “En plets et vegis... i els guanyis.”

La decisió col·lectiva de l’Europa Unida d’aïllar els països del sud de l’Àfrica, suposat origen de la nova soca o variant del virus, ha estat radical, de les que alguns dirien que són fàcil de prendre sobre regions majoritàriament “en vies de desenvolupament”, eufemisme consolidat per referir-se als territoris que estan lluny de les potències dominants, polítiques i econòmiques.

Algun especialista entre els metges dels llocs “castigats” ha aixecat la veu per dir que aquesta òmicron, si bé és força encomanadissa, com s’ha dit, provoca uns efectes més que lleus, fins i tot sobre els que encara no s’han vacunat, que aquí cada dia són menys. Les condicions imposades pels governs dels diversos estats, també europeus, per entrar als territoris respectius no és una de les causes menors del “correm-hi tots” a rebre la primera, segona o tercera injecció a l’antiga plaça de braus d’Andorra la Vella.

Una necessitat sobrevinguda al mirar el calendari. Perquè no només vivim el pont dels ponts, sinó que ens trobem a un pas de Nadal i de les tornades a les cases pel retrobament de les famílies al voltant del nucli principal, visqui aquí i, sobretot, a fora, sempre que les estrictes i dures condicions laborals ho permetin.

Potser ja haurem començat a veure fins a quin punt la por –aquesta sí que és absolutament lliure– ha retingut als llocs d’origen els qui haurien previst “pujar” a casa nostra, sense l’arribada de l’onada actual. Només caldrà passejar pels carrers, especialment els de la conurbació central d’Andorra la Vella i Escaldes, per tenir-ne una idea bastant aproximada. Això els i les que no optin per una mena de confinament voluntari, fugint de les aglomeracions i allaus humanes que haurien desitjat per l’interès general i a la vegada temut per la pau personal.

El més desitjable seria que cap dels turistes potencials renunciés a la visita, i que tots ells i els ciutadans/es “de tot l’any” acatem i seguim les directrius dictades per mantenir la salut preventiva, que no per repetida deixa de ser vigent la dita: “Més val prevenir...”