Qui té el problema?

Avui he vist un mem que m’ha fet pensar. Era una successió de tres escenes d’una pel·lícula, concretament d’El sisè sentit, protagonitzada per Bruce Willis. A la primera fotografia un nen demana a un adult ­-simulant que és el seu pare- “quan aniràs a teràpia?”; a la segona, el pare li respon: “Tu seràs qui vagi a teràpia”; i a la tercera fotografia es veu al nen plorant, trist, angoixat i decebut.

La meva primera experiència professional va ser a la unitat de psicologia infantil i adolescent d’un hospital. Hi vaig estar dos anys i ho vaig deixar. Sí, vaig renunciar a una cobejada plaça de psicòleg en un hospital públic. Encara hi ha qui em diu que vaig fer la bogeria més gran de la meva vida. El que no saben és que després d’aquesta n’he fet unes quantes més.

Ho vaig deixar per molts motius, però un dels quals era perquè en molts casos els infants i joves no tenien cap problema i qui en realitat havia de venir a fer teràpia eren els pares. Bé, no tenien cap problema però en realitat sí que el tenien, ja que els pares estaven provocant nivells d’angoixa molt elevats així com molts trastorns adaptatius en els seus fills, fos per la seva manera de fer, fos com a conseqüència d’un problema d’ells.

Sovint em trobo que els problemes de comportament dels joves estan provocats pels pares, però, quan els dic que hem de treballar amb els pares, acostumen a dir-me que ells no tenen cap problema i que ho treballi amb els seus fills. Com al mem.

De vegades, la manca d’hàbits dels joves és una simple conseqüència de la manca d’hàbits que veuen en els pares i en tot el sistema familiar. Els joves sempre aprenen, sempre estan aprenent, però, certament, no tot el que aprenen els resulta d’ajuda.

De vegades els seus problemes són la conseqüència de males decisions. Us posaré dos exemples recents. El d’un jove deprimit que ha deixat l’escola per bullying. Tot hauria quedat resolt si s’hagués canviat el jove d’escola. Sí, suposava un esforç per a tota la família, però us ben asseguro que ara mateix estan fent molt més esforç per intentar ajudar-lo. També vull compartir l’exemple d’una jove que ha caigut en el consum de cànnabis i alcohol. Aquesta jove no es podia concentrar per un problema d’angoixa. El metge -que no psiquiatre- va valorar que un psicoestimulant l’ajudaria a millorar els seus resultats acadèmics. En realitat aquest estimulant -per descomptat- va fer que el seu nivell d’angoixa fos més elevat. La noia, per intentar relaxar-se, va caure en el consum de psicorelaxants tòxics. De vegades la depressió d’un jove o l’angoixa que sent estan causades per un abandonament emocional. De vegades els pares no poden donar més de si. De vegades no en saben i, de vegades, simplement no volen. Tant s’hi val, sigui quin sigui el cas, qui acaba patint el problema sol ser el jove.

Podríem seguir i seguir enumerant casuístiques, com ara la irritabilitat dels pares per problemes a la feina que provoca que l’ambient a casa sigui més hostil, la manca de tolerància cap a uns fills cada cop més grans i menys nens o els problemes psicològics dels pares que acaben provocant que l’ambient i la convivència a casa siguin molt complicats.

De fet, només voldria compartir una reflexió. De vegades, els problemes dels fills només són el reflex o les conseqüències dels problemes que tenen els seus pares. De vegades, de fet sovint, els psicòlegs hem de treballar amb els pares i amb tot el nucli familiar i, quan no ho fem, ens resulta molt complicat poder ajudar el jove que han portat a consulta.

* Tomàs Navarro, Psicòleg

EINES PER A FAMÍLIES I JOVES, Amb la col·laboració del Servei de Joventut del Comú d’Andorra la Vella

Coneix el SOMI (Servei online de mentoria per inspirar), amb recursos per a famílies i adolescents, a

andorralavella.ad/joventut