Per què el ferrocarril és la solució al trànsit

No sé quan es publicarà aquest article, però estic convençut que aquell dia el trànsit, les cues, serà notícia. Juntament amb la de Planck o la velocitat de la llum, que a Andorra s’hi va a fer cua a alguna hora del dia ha esdevingut una constant fonamental de l’Univers.

Hi ha qui no ho veu com un problema, sota lemes com “Tot un èxit! Que vinguin turistes a fer despesa!” o “Al final això són quatre dies assenyalats a l’any, no n’hi ha per tant”. Èxit o no de la nostra indústria turística, hem de reconèixer que no són “quatre dies assenyalats a l’any” en els quals el trànsit simplement no dona més de si, tant per entrar al país com per travessar-lo. Acceptem que tenim un problema: la nostra xarxa viària no té prou capacitat per a la demanda de transport.

Els problema del trànsit a Andorra no es resoldrà amb més carrils de carretera: la solució és el ferrocarril, i més en general el transport públic segregat, fins i tot a costa de part de la capacitat de la xarxa viària. Sorprenent? Veiem per què.

Per a gairebé qualsevol desplaçament tenim varietat d’opcions per fer-lo, com diferents rutes o mitjans de transport (a peu, cotxe, transport públic...), de la qual triem la més convenient. Aquí conveniència és un terme deliberadament abstracte, que és la combinació de multitud de factors com temps de viatge, cost, fiabilitat o accessibilitat, els quals a més varien en rellevància de persona en persona. En general el cotxe és extremadament convenient, ja que és ràpid, personal, i el trajecte és, aproximadament, porta a porta. No obstant, la conveniència màxima del cotxe xoca amb la seva ineficiència: els cotxes solen portar un sol passatger, amb les seves grans dimensions, consum energètic, i abundant infraestructura. Per a un nombre de desplaçaments elevat, el cotxe és insostenible: no tenim espai ni energia infinita per abastir-los a tots amb prou carreteres, aparcaments, i energia perquè el trànsit no s’aturi. El transport públic, per contra, ens aporta eficiència a costa de conveniència.

Quan el nostre transport públic es basa en autobusos que comparteixen la carretera amb el cotxe, aquest mai pot ser més ràpid que el vehicle privat, de manera que el transport públic en essència només pot guanyar conveniència al cotxe en preu. Ampliar la xarxa viària només augmenta la conveniència del cotxe davant el transport públic, paradoxalment empitjorant el trànsit, en el que es coneix com a Paradoxa de Downs-Thomson. Per poder absorbir capacitat seriosament, cal segregar el transport públic de la xarxa viària, i perquè aquest pugui tenir capacitat de veritat, cal posar-hi rails.

Segregant el transport públic podem fer-lo competitiu tant en cost com en temps de viatge, incentivant que desplaçaments que es farien en cotxe es facin en transport públic. No només això, sinó que a més incrementem àmpliament la capacitat de transport. Per posar un exemple, dos carrils mixtos de carretera convencional poden desplaçar 1.700 persones per hora, 850 cadascun; si se’n reemplaça un per un carril bus amplia aquesta capacitat a les 2.850 persones per hora amb busos cada 2 minuts, o igualar la capacitat original amb busos a cada 5 minuts. Un ferrocarril amb trens cada 5 minuts pot aportar capacitat per a 3.600-4.800 persones per hora, el triple que una carretera de dos carrils, en un mitjà de transport accessible, eficient, i més agraït per l’entorn, el medi ambient, i els usuaris.

El pont de desembre de 2021 els conductors que baixaven d’Andorra per l’autopista del Berguedà podien llegir en una pancarta "En tren ja hi series!" mentre esperaven eternament aturats en el trànsit. D’altres que esperaven aturats a creuar la frontera del riu Runer podien llegir "Els trens no fan cua". Són dues veritats que ens recorden que el trànsit a Andorra és un problema enquistat, i és un que només podem resoldre amb el ferrocarril. No ens quedem a l’andana, és l’hora del tren!

Sebastià Mijares i Verdú, President d’AndRail