Cel de Canillo, cel de Soldeu

Les hores passen a poc a poc als hospitals. Per a qui hi està ingressat i per a la família i les amistats. I passen extremament lentes si, en lloc de ser a l’habitació, a planta, com es diu, les atencions de la persona malalta les rep a la UCI. Ni finestres ni cap mena de contacte amb l’exterior i només l’entorn d’instrumental clínic i, això sí, les paraules de qui està pendent del més mínim detall. I l’hora de visita, entre tres i quatre de la tarda, d’un familiar i prou.

Aquests dies hi ha a les UCI dels hospitals, a tots en general, qui somnia en ser a l’habitació per poder veure una mica de cel per la finestra. I quan serà a l’habitació, ja deixat enrere el claustre estricte de l’UCI, veurà el cel blau i ja pensarà a tornar a caminar, a respirar, a viure sota ell, de dia, de nit, ara que les estrelles són tan rutilants i captivadores les nits serenes de fred viu.

El cel de Canillo troba a faltar l’amic, com el cel de Soldeu troba a faltar l’amiga. De bon matí, alba encara, el cel voldria entrar per la finestra de l’hospital i despertar amb un petó de llum les galtes i els ulls de qui reposa i va trobant-se millor dia a dia. En obrir els ulls, sentiria també el suau pas d’ales i piulades dels estols de pinsans, anant de borró en borró de les mates que treuen el cap a la neu. I també el gemec més agosarat i fort de la inquieta merla que espia el pati del galliner o l’hort adormit per pellucar una estona a tocar del com, vora les cols, entre les esquiroles ben abrigades pels ramells de boix.

A migdia, el cel de Canillo portarà a les oïdes de l’amic el toc campaner de Meritxell, puntual i de so clar i lluminós. Envolarà l’amic vall amunt, deixant estel sobre Prats, sobre Canillo, sobre l’Aldosa, sobre Ransol, sobre el Tarter i, ullant per un moment la pau nevada de la raconada d’Incles –hi llisquen els esquís sembrant noves llavors– arribarà a Soldeu per posar-se suaument sobre el fenàs flonjo i acollidor que el sol ha alliberat del tou de neu. Allà es trobarà amb l’amiga de Soldeu i parlaran i s’explicaran l’estada a l’hospital, les atencions rebudes, els moments tristos de la solitud i els moments alegres de la sabuda solitud compartida amb els de fora que hi pensem i els enyorem.

Després els cels de Canillo i de Soldeu alhora els pararan taula. Avui hi ha brou i pollastre a la planxa. Se sent prou la bona olor de la cuina casolana de Soldeu, que en aquest cas ara s’escampa avall fins a Canillo i s’hi posa com una boirina de cuina de convent. En tastar el brou calent, s’imaginen l’olla i el fogó però sobretot la finestra de la cuina, des d’on tantes vegades han espiat, tant ell, l’amic, com ella, l’amiga, el temps. Avui és rúfol i l’escalfor reconfortant de la cuina eixampla els records i, aturats en altre indret i en altre temps, recorden el calendari a la paret: avui és dissabte 11 de desembre de 2021, Sant Damas, papa de Roma allà al segle IV, anomenat “el diamant de la fe” i amb possibles orígens a la Garrotxa, a Argelaguer concretament. Ullat el calendari amb el pensament, quan amb la forquilla es posen el tallicó de pollastre a la boca, noten –o millor dit, voldrien notar, perquè a l’hospital no n’hi posen– aquell punt de pebre i de sal fosa, que es daura al foc amb el rajolí d’oli. Quin gust aquest pollastre a la planxa, després de tants dies de mantenir-se vius només amb sèrums i medicaments! I ara ell tastaria torró d’avellana i ella es menjaria un ou de xocolata!, però hauran d’esperar ser a casa per Nadal, que hi seran.

Al caient de la tarda el cel de Canillo i el cel de Soldeu comencen a fer pampallugues. Llums de Nadal i el record dels ulls amics també espurnejant esperançats en el retrobar-se de nou amb l’amic i l’amiga que fan repòs a l’hospital. I en els ulls, en les llumetes, en les estrelles, hi endevinem les seves veus, el murmuri d’aquella amistat pregona.