Transports

La col·lecció Originals, editada pel Diari d’Andorra, conserva exemplars d’un poemari del que va ser professor de l’Institut espanyol Francesc Ferrando, amb un títol que, en el seu moment, semblava excèntric: Quan a Andorra hi havia tramvia. Potser, però, aviat caldrà suprimir el temps passat en la frase, o qui sap si caldrà convertir-lo en futur.

La proposta feta pública consisteix a unir amb aquest mitjà col·lectiu l’aeroport i Sant Julià i allargar en diverses etapes la connexió, per telefèric, a les parròquies centrals, després les mitjanes -primer, fins a la Massana- i, finalment, sense fixar dates ni segles, amb les altes.

El funicular no pot deixar de recordar-nos la idea del metro aeri de l’aleshores cap de govern, Marc Forné, llançada el darrer any del segle passat i descartada definitivament el 2004. L’Arxiu Nacional, oportú, ha decidit publicar virtualment la documentació del cas com a “peça del mes”, d’aquest desembre, que es pot obrir, llegir i fins i tot conservar, en l’adreça electrònica https://www.cultura.ad/arxiu-nacional-d-andorra/difusio/la-peca-del-mes.

Quan comencin a operar les línies aèries anunciades, regulars o no, i mentre durin els serveis -que ja van existir fa dècades i van acabar morint de mort natural, per falta d’ús i demostració d’inviabilitat econòmica- es veu necessària una comunicació àgil entre la terminal aèria i aquesta banda de la frontera del Runer, Sembla una evidència.

Una altra cosa és encabir un tramvia en el sistema nacional d’infraestructures terrestres, si serà assumible el cost d’aquesta mena de projectes i si, amb el temps, no resultarà inútil pel propòsit inicial per un ús reduït a causa dels pocs vols, o del cessament d’aquests si es repeteix l’experiència passada d’abandonament.

El més assolible, segons l’experiència acumulada, seria allargar la línia actual d’autobusos d’Escaldes a la Seu, fins a l’aeroport, en horaris coincidents amb les sortides i arribades dels vols ocupats, per altra banda, amb un nombre de viatgers que, tret que vagin plens, i amb la capacitat prevista dels avions, cabrien en un autocar gran, o dos de mitjans, si les aeronaus tinguessin totes les places ocupades, circumstància difícil de preveure.

A la rel de tot plegat hi ha la necessitat -no tan sols desig- de desenclavar el país de les xarxes de comunicació internacionals amb solucions viables. And-Rail s’ha felicitat per la iniciativa del tramvia, amb la lògica de l’estimació per tot allò que es mou o es pugui moure sobre raïls. I “viable” és la paraula clau.

No és moment, si alguna vegada ho ha estat, de malbaratar fons convocant concursos per a projectes que després es demostren impossibles. Continua recent la coïssor per a l’erari públic del “núvol” que es volia com a seu de la parapública de telecomunicacions i la despesa encara no acabada en el lloguer de la seu provisional.

Sembla obligada la prudència en el càlcul, com es continua demostrant amb la portada del ferrocarril des del sud. L’opció que sembla menys inaccessible, que és la d’allargar la línia de Barcelona a Puigcerdà, es demostra inconvenient una vegada rere l’altra. A la durada del trajecte, que supera les quatre hores fins o des de la capital ceretana -i caldria sumar-hi el nou tram-, cal afegir la fragilitat de la infraestructura.

Sense anar més lluny, la setmana passada va descarrilar un comboi en ensopegar amb uns rocs caiguts sobre la via. I encara sort va tenir la dotzena de persones que hi anaven que cap va prendre mal.