Joan Miró

De la trilogia àulica Picasso, Miró, Dalí, referència artística assentada sòlidament en àmplies capes de la població, Joan Miró és en aparença el més endreçat: vestit sempre amb correcció, ben clenxat, enemic declarat de la gesticulació i els excessos. Des d’aquesta perspectiva Picasso i Dalí eren el pol oposat. Però la seva aparença polida i burgesa amagava, no obstant això, un potent foc interior inconformista i trencador. Miró va contribuir poderosament a la revolució artística de la primera meitat del segle XX amb un llenguatge innovador i una nova escriptura. La seva personalíssima mitologia –dona, ocell, estel, lluna, sol– obre de bat a bat la porta a una inèdita dimensió de l’expressió artística, amb la llibertat i la desimboltura pròpies de la infància.

Joan Miró (Barcelona, 1893-Palma de Mallorca, 1983) fou, com se sap, pintor, escultor, ceramista i gravador. Segons ell mateix, Mont-roig del Camp –la terra mare on arrelar-se– i Mallorca (l’illa de la seva esposa Pilar Juncosa) –el cel i les constel·lacions per construir el seu somni– són els dos pols essencials de la seva inspiració. El 1915 viatja a París, on coneix Picasso, Max Jacob, Tristan Tzara i contacta amb el grup dadà. El 1918 realitza la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on mostra un arravatat expressionisme amb influències cubistes i fauves, sense cap èxit.

El 1920 pinta La masia, obra fonamental de la seva trajectòria, que adquireix el seu amic Ernest Hemingway. Fa uns anys, a invitació de l’alcalde de Mont-roig, vaig tenir la immensa sort de visitar La Masia, la seva casa familiar vora el Mediterrani, encara intocada des de la mort de l’artista. Tot estava exactament com ho havia deixat: les eines d’afaitar, els bastons i el barret de les seves incursions a la veïna platja i els objectes que hi trobava, la bata de treballar esquitxada de pintura, els dibuixos improvisats a la paret de l’estudi, els pinzells, una col·lecció de velles postals de París... tot talment com si hagués de tornar en qualsevol moment. Va ser emocionant reviure l’atmosfera encara bategant de la seva quotidianitat creativa i familiar. Em va colpir, no obstant això, que la insensibilitat de les autoritats hagués permès que a tocar de la casa sorgís la immensa massa d’una autopista elevada, que ben segur hauria pogut traslladar-se uns centenars de metres més enllà...

El 1924 signa el primer manifest surrealista i pinta El carnaval d’Arlequí i El gos que lladra a la lluna. El 1928, en la seva tercera exposició a París, triomfa plenament i el MOMA de Nova York li compra dues obres. Però ell, sempre insatisfet, busca sense parar nous procediments i nous camins. Com Picasso i Derain, fa escenografies per als ballets Diaghilev (1929) i els Ballets Russos de Montecarlo (1932). La Guerra Civil espanyola l’influeix profundament: El segador (1938) per al Pavelló de la República de l’Exposició Universal de París i Cap de dona en reflecteixen explícitament la tràgica violència. La seva estada a Varengeville significa una evasió de la qual neix el brillant univers de Les Constel·lacions.

Després arribaria la seva activitat com a gravador i la fecunda col·laboració amb el ceramista Llorens Artigas, en la qual destaquen els grans murals de la Unesco a París, de la Universitat de Harvard i de l’aeroport de Barcelona. Dels anys seixanta és l’eclosió de la seva obra escultòrica i els tapissos (sobreteixims) fruit del treball conjunt amb Josep Royo. Els setanta aporten l’esclat del gran reconeixement internacional amb exposicions a París, Nova York, Tòquio, Saint Paul de Vence i Barcelona, i l’obertura de la Fundació Joan Miró a la Ciutat Comtal, obra emblemàtica del seu amic Josep Lluís Sert, que ja havia projectat el taller mallorquí de Son Abrines.

Joan Miró va deixar traces diàfanes del seu pensament íntim. Heus aquí algunes de les seves més pregones conviccions:

–“L’espectacle del cel em trastorna.”

–“Les coses més simples m’inspiren idees.”

–“L’art popular m’emociona sempre.”

–“Em colpeix la immobilitat.”

–“Els espais buits, els horitzons buits, les planes buides, tot el que és despullat, sempre m’ha impressionat.”

–“En aquest clima visual contemporani m’agraden les fàbriques, les lluminàries nocturnes, el món a vista d’avió.” –“Treballo en un estat de passió i arravatament. És una lluita entre jo i la tela, entre jo i el meu neguit.”

–“Quan una tela no em satisfà sento un malestar físic.” –“Treballo en moltes coses alhora. I àdhuc en camps diferents: pintura, gravat, litografia, escultura, ceràmica.”

–“Actuo com un jardiner o un vinyataire. Les coses venen lentament.”

–“Les coses segueixen el seu curs natural. Elles empenyen, elles maduren...”

–“Per a mi, un objecte és viu. Quan veig un arbre, rebo un xoc, com si fos quelcom que respirés, que parlés. Un arbre té també alguna cosa d’humà.”

Joan Miró, un home profundament arrelat a la terra i alhora un artista obert al món oníric, a l’infinit univers dels somnis...