Un any sense l'Òscar

El 18 de desembre de l’any passat em trobava fora d’Andorra quan avançada la nit vaig rebre una trucada de la meva germana Rosa. Ras i curt me’n va dir el motiu: l’Òscar Ribas s’ha mort. Avui fa un any i encara no me’n se avenir. La sorpresa inicial va donar pas d’immediat a la tristor, la ràbia i la impotència, per inesperat i injust. Feia temps que només ens podíem comunicar per telèfon i WhatsApp per les restriccions decretades per la pandèmia. El país havia perdut un home d’Estat i un humanista de manual. Jo havia perdut un mestre, un guia, un confident i, per sobre de tot, un amic.

Un cop vaig començar a recuperar-me del trasbals que m’havia provocat la notícia, em va venir al cap com es va anar teixint la relació personal amb l’Òscar, que va perdurar i enfortir durant 26 anys. Tercera planta de l’edifici administratiu. Un dimecres del gener del 1994 com a titular de la cartera d’Afers Social i Cultura em dirigia al primer consell de ministres del quart, efímer i últim Govern que ell encapçalaria. Una anomalia històrica que Andorra encara avui lamenta. Presidia la taula, com a cap, i l’ordre es determinava en funció de l’edat. Jo era el més jove, però si alguna cosa caracteritzava aquell equip heterogeni era la diversitat generacional, oi Gabriel, Rosa Maria, Josep, Jordi, Jaume, Marc, Daniel i Francesc? Només va necessitar una sessió per generar un clima d’entesa, unió i confiança al voltant d’un projecte ambiciós, com tots el que havia pilotat, de transformació del país. Gràcies Òscar. Ell no estava en política per ànsia de poder, ni pels oripells, ni per figurar, i encara menys per acontentar tot­hom. Perquè això volia dir no prendre decisions i perdre el tren de la història. Ni tenia temps ni ganes perquè per davant tenia l’encàrrec d’impulsar les reformes urgents que necessitava i en massa casos encara necessita Andorra. És el que tenen els líders en majúscules.

El respecte i incerteses que suposaven per a mi assumir una responsabilitat tan alta i, per què no reconèixer-ho, el temor inicial davant el repte, van durar fins que va començar a tractar la primera qüestió de l’ordre del dia del consell de ministres. Ens va transmetre confiança des del primer moment, respecte i l’obligació que havíem de treballar en equip. Després va passar el que va passar i que no val la pena en aquest text recordar, però en menys d’un any ja érem fora. Sí que vull deixar constància de l’enteresa i dignitat que va mostrar en aquell periple, i no va ser senzill. Només els que vam ser allà sabem com de dura va ser la singladura i només els que el vam conèixer a fons sabem tot el que va haver de suportar. “Vaig entrar en política sabent que pagaria un preu elevat i continuo pensant que és millor haver-lo pagat que haver viscut tota la vida a la defensiva”, va deixar escrit en les seves memòries, que van veure la llum un mes abans de la seva mort. Aquest era l’Òscar polític, l’Òscar estadista. El que el país es va deixar perdre.

La nostra amistat, però, en va sortir reforçada i de manera sistemàtica ens anàvem trobant més enllà dels entranyables sopars on convidava tots els que vam formar part d’aquell Govern: efímer en el poder però durador en l’amistat i el reconeixement a la teva persona. Recordo especialment un viatge que vam fer al Nepal i l’Índia el setembre del 2013 amb la seva esposa, la Roser, i la seva neta Maria, perquè all llarg de 15 dies vaig comprovar fins a quin nivell de complicitat havíem arribat. És un dels moments de la meva vida dels quals més orgullós em sento. Gràcies de nou, Òscar. Al llarg d’aquells 26 anys el vaig acompanyar en viatges més institucionals però no per això menys entranyables.

Avui fa un any que et vam perdre i puc assegurar que de manera periòdica miro i remiro l’últim missatge que em vas enviar per WhatsApp poc abans de la teva mort. Ell estava treballant en un recull de fotos per posar-lo en ordre quan en va trobar una on d’esquerra a dreta apareixem l’Ernest Lluch, l’Òscar i jo el 1994 a la Universitat Menéndez y Pelayo, a Santander. El missatge era del 21 de novembre, precisament l’aniversari de l’assassinat del polític socialista català. Així era ell, inquiet, cultíssim i un animal polític.

Malauradament no em vaig poder acomiadar com hauria volgut. Però tinc el convenciment que des del gener del 1994 tu vas saber el que significaves per a mi. Encara no em vull creure el que va passar el maleït 18 de desembre. I no sé si m’ho voldré creure mai perquè això voldrà dir que el teu record perdura en mi de manera impertorbable.