Quan canta la sibil·la

Ens aniria bé una cura de sibil·la, un bon tassó de sibil·la com si fos d’aigua de timó. Arribar amb calma i serenor a final d’aquest any ple de turbulències associades al maleït virus que encarcara els pulmons, seria un reconfortant acte a les portes del que vindrà, un any que s’albira també amb entrebancs i angoixes degudes a la pandèmia.

Però malgrat els patiments i els sorolls que ens destorben l’assossec, mirarem i tirarem endavant amb renovades forces. Ara que es comença a vacunar els més petits, ens alegra escoltar paraules com: “M’he vacunat perquè així tothom podrà viure millor.” Un cant jove certament, una veu d’esperança i solidaritat entre tanta manca de solidaritat dels que reneguen de les vacunes. Que escolti si us plau la consellera Montaner allò que diuen –de positiu i de bon cor– els petits en acabar de rebre la vacuna i potser així deixarà d’empastifar i d’atiar el foc de la irresponsabilitat social amb amargor i vanitat tan pueril com inconscient. Ja fa bé, ja fa bé el Govern de no perdre ni un segon a respondre al populisme i a la demagògia de pacotilla de la consellera no adscrita. Davant de tants demèrits i improperis, dignitat.

Fet aquest introit per obligada consciència, de dret escoltem ja quan canta la sibil·la la nit de Nadal. Enllaçat amb temps pagans i l’antiguitat clàssica reblerta de cultura i pensament, abraçada després pel cristianisme, ens és bàlsam per a les oïdes, acompanyament de les nostres solituds. La música d’orgue fa ressonar el cant mil·lenari i pels aires arriba als racons més escondits. Cantat sota les voltes d’esglésies i catedrals, emana escampadís com una flaire perfumada de temps antics, temps de profecies i de llums, de finals i de principis, de davallades i de remuntades, d’arribar a les acaballes i, sense deixar el fil, de tornar a començar.

“El jorn del judici parrà (es veurà) qui haurà fet servici...” Un versos de profecia apocalíptica però confortables per a qui haurà fet bones obres, bon servici. Un text amb arrels a l’incipient cristianisme del segle V, en temps de sant Agustí, recitat teatralment per les sibil·les profètiques dins de les catedrals fins a mitjan segle XVI, quan el concili de Trento prohibí la representació d’espectacles en els temples. En fou una excepció l’illa de Mallorca i la ciutat de l’Alguer. La tradició del seu cant ininterromput a Mallorca pervisqué i fou excusa i goig perquè de nou fos popularitzat per la cantant Maria del Mar Bonet i Verdaguer ja fa més de quaranta anys, a final de la dècada dels setanta, en el disc Saba de terrer, Ariola, 1979, i en el seu ric repertori. Recuperat el Cant de la sibil·la igualment en algunes catedrals, com la de la Seu d’Urgell, on es torna a cantar des del 2011, un any després de ser declarat per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat, avui en dia forma part d’allò que se’n diu imaginari col·lectiu de la nit de Nadal, abans de la missa del Gall, com imbuïts per aquell repunt nadalenc de sentiment semblantment al “tothom ho sap i és profecia, a cal fuster hi ha novetat” del poeta Josep Vicenç Foix i Mas.

I fou precisament a la catedral de la Seu d’Urgell on dimarts passat al vespre es va presentar el llibre Quan canta la Sibil·la, Viena Edicions, 2021, una acurada aportació de l’Antoni Gelonch i de l’Oriol Pérez-Treviño explicadora tant des del punt de vista artístic com musical del Cant de la sibil·la.

De la mà experta en art de Gelonch us abellirà remuntar-nos a la Grècia i a la Roma clàssica, per visualitzar i entendre les sibil·les incorporades més tard a la pintura i a l’escultura del Renaixement. I de l’expertesa musical de Pérez-Treviño, notar l’entroncament i la puixança cultural d’aquest cant antic que en trobar-nos palplantats al final del trajecte, potser abaltits, potser aclofats, tan meravellosament ens omple i renovella l’esperit.