Col·lisió de drets i manipulació política

Fa setmanes que llegeixo i escolto rucades que enfronten vacunats i no vacunats, partidaris i detractors dels passaports sanitaris, dels confinaments, de les restriccions... El debat és tan encès que ja no és debat, sinó confrontació, i els debats es poden moderar, però la confrontació és més difícil de manejar i té per costum provocar ferides i pocs consensos. Voldria aportar una aproximació al moll de l’os del conflicte.

Amb l’evolució de les societats hem anat conquerint drets. Alguns han vingut de grans consensos, d’altres han arribat tacats de molta sang, lluites i patiment. De forma paral·lela, els drets s’han d’equilibrar amb obligacions per tal de no violentar el sistema, per tant, l’augment de drets ha de comportar necessàriament un augment d’obligacions. Els dos són necessaris, una societat amb drets desequilibrats en relació amb els seus deures difícilment podrà funcionar en harmonia, serà una societat tensa.

A vegades, i com més complexa és una societat amb més freqüència succeeix, es produeix una col·lisió dels nostres drets, tots ens hem trobat en alguna situació en què exercir el nostre dret impossibilita que un altre pugui exercir el seu. Quan els drets en conflicte són petits, menors, intranscendents, utilitzem la cortesia, l’amabilitat, per resoldre el conflicte.

A mesura que els drets són de major transcendència la col·lisió entre ells ja no es tan còmica, fins al punt de requerir normes i lleis que els protegeixin i regulin, i tribunals que els resolguin. Això els juristes ho sabran explicar molt millor, però a vegades algú ha de renunciar a un dret per tal que un tercer en pugui exercir un altre, bé perquè sigui un dret fonamental o bé perquè pertanyi a un col·lectiu d’especial protecció.

Aquesta col·lisió de drets inevitable ha estat manipulada arreu del món per intentar conquistar quotes de poder polític allà on no hi podien accedir (a les quotes de poder) perquè l’alternança sempre l’havien monopolitzat un màxim de dues o tres forces polítiques. Arribar al poder amb un cop d’Estat militar no és a l’abast de tothom, ara bé, manipular és relativament més accessible i possible en un món hipersaturat d’informació contradictòria. Qualsevol persona sense escrúpols i amb un mínim de formació ho pot aconseguir, si més no intentar-ho, a un cost tan baix com el dels seus principis, valors i remordiments, els quals, si diem que es tracta de gent sense escrúpols, solen ser d’uns nivells molt mínims.

El patró és sempre el mateix, partir d’un caldo de cultiu on la societat està descontenta i esgotada (normalment s’han triat períodes de crisis econòmiques, ara es tria la pandèmia), utilitzar alguna col·lisió de drets, per tal de posicionar-se molt radicalment a favor d’una de les parts (normalment la part més minoritària que acostuma a tenir poca representativitat política i, per tant, una major necessitat d’alçar la veu), no tant per defensar-la, sinó per utilitzar-la en contra de l’altra part, amplificar-la, crispar-la, i amb tot això generar confrontació.

Per fer-ho, acostumen a utilitzar multitud de recursos, la demagògia, la por, els sentiments, el que sigui per tal d’encendre fogueres allà on tan sols hi teníem una col·lisió de drets i obligacions a resoldre. No acostumen a proposar solucions, no tenen alternatives perquè el consens, els acords, apagarien les fogueres que pretenen utilitzar per guanyar quotes de poder, per tant són autèntics piròmans.

Aquesta estratègia l’acostuma a liderar alguna persona agraciada físicament, doncs ja sabem que si del que es tracta no és de convèncer, sinó de derrotar, s’han de jugar les cartes de la imatge, no calen arguments sòlids, no calen dosis d’empatia, ni capacitat de negociar acords, l’estratègia és manipular, per tant una cara bufona donarà més rèdit. Això sí, ha de ser una persona capaç de muntar pollastres.

Faig un incís, no estic dient que la gent que segueixi aquests líders es deixi manipular o sigui gent manipulada. Hi ha gent que tan sols té por, d’altra la segueix per principis i n’és fidel, cosa que és molt lícita tot i que jo en pugui tenir uns altres, hi ha gent simplement descontenta i que vol tan sols un canvi. Els manipuladors el que pretenen és servir-se de les legítimes creences de tots ells i utilitzar-les en benefici propi.

Aconseguit el ressò mediàtic i certa massa de fidels, van introduint als seus discursos missatges demagògics que probablement la gran majoria compraríem, com ara la defensa de drets, la regeneració democràtica, un canvi real, llibertat, llibertat... la finalitat dels quals no és cap altra que augmentar la seva base de suport i fidelització, per capitalitzar-la després en uns comicis electorals.

A Catalunya ho coneixem bé, hem viscut els inicis dels partit d’UPyD, Ciutadans, VOX, uns clars exemples, al meu entendre, d’utilització i manipulació aprofitant la col·lisió de drets que suposa la llengua, la immigració, els sentiments nacionals, per crear confrontació, crispació, alimentar-la i treure després rèdit en forma de quotes de poder. Quan les assoleixen es produeix la seva davallada, ja que realment no tenen cap projecte sòlid, no tenen res a aportar, a millorar, i han encès tants focs que s’acaben cremant ells mateixos i acostumen a acabar tots ells barallats entre si com una colla de gats.

Retornant a la pròpia col·lisió de drets, pel que fa a vacunar-se o no, aquí ens trobem davant d’un dilema. Els dilemes són qüestions en què trobem arguments sòlids en un sentit i, al mateix temps, els trobem igual de sòlids en l’altre sentit. És més, molts dels arguments d’un sentit contradiuen o resten solidesa a l’altre sentit (el que suposa una aparent contradicció a la solidesa d’un i altre sentit, però és així). Hi ha dilemes personals que cadascú resol internament com millor creu. Però també hi ha dilemes que superen l’àmbit de l’individu i passen a tenir una afectació col·lectiva, i aquests, com tampoc es poden resoldre en un sentit o l’altre, requereixen de grans consensos per tal de superar-los.

Hi ha molts dilemes, alguns es triguen anys a superar, requereixen canvis mentals en les societats, d’altres no els aconseguim superar mai. Per afrontar un dilema es requereix una obertura de ment molt gran, i això no vol dir permetre-ho tot, hi ha gent que ho permet tot i és molt obtusa a l’hora d’afrontar dilemes, obertura de ment vol dir tenir una opinió concreta i sòlida davant d’un postulat i al mateix temps ser capaç d’entendre que una altra persona pugui tenir l’opinió contrària igual de sòlida, i quan això s’entén, del que es tracta és de trobar-hi un encaix on es minimitzi la col·lisió entre els dos sentits... i així passen anys i anys.

El debat de vacunar-se o no fa dècades que és obert. Però amb la pandèmia es van produir dos canvis substancials: en primer lloc, ha passat de ser un dilema amb afectació personal a tenir una afectació col·lectiva i, en segon lloc, aquesta afectació té uns costos i conseqüències molt grans per a tota la societat. En resum, si es resol individualment en un sol sentit (al qual tenim tot el dret), té un cost molt alt per a altres individus (que també tenen dret a no veure repercutit el cost), i el mateix a la inversa. Un cost tan alt i tan bèstia com la pròpia mort, la privació de llibertat, de moviment, la salut mental col·lectiva, crisis econòmiques. I davant d’això, els governants no poden deixar passar anys per tal que la societat sigui capaç de resoldre el dilema, ha d’actuar, en té l’obligació.

Dilema obert, no resolt, que comporta col·lisió de drets, en què és vital actuar, que fer-ho en un sentit o l’altre pot comportar la mort de molta gent, i que en actuar-hi s’han d’abolir drets ja adquirits i establir noves obligacions... ja tenim el terreny perfectament abonat perquè sigui utilitzat per manipuladors sense escrúpols, i em pregunto... com s’ho fan aquests piròmans per tancar el llum cada nit i dormir amb la consciència tranquil·la? En tot cas, això ja els pertoca a ells.

Ho vaig tenir molt clar des del principi, em vaig vacunar i espero aviat la tercera dosi. Crec en la medicina i al mateix temps opino que sempre hi haurà farmacèutiques que se n’aprofiten per enriquir-se. No se’n coneixen realment els efectes i he tingut por, però m’he vacunat amb determinació. Hi ha polítics sense escrúpols que ens enganyen, però també n’hi ha d’altres que sense poder disposar d’informació suficient per prendre decisions vitals (perquè la ciència encara no té prou informació), les han hagut de prendre, i s’han deixat la pell per lluitar per la vida de tots, vacunats i no vacunats, i això té més valor que no pas jutjar-los per si es van equivocar o no. No m’agrada patir restriccions, confinaments i estan tenint un efecte en la meva salut, i també en molts negocis d’amics, però les veig necessàries.

Soc incapaç de resoldre el dilema, però el cost de mantenir-me al marge, de no fer res, de no voler renunciar a algun dels meus drets, de no estar disposat a assumir alguna obligació es massa alt. Això no és ser ovella de cap ramat. No perdo cap dignitat ni s’ensorra cap dels meus valors o principis pel fet d’ensenyar un passaport sanitari, ni deixaré que algú de la restauració es guanyi la vida per no voler ensenyar-li un paperet, si m’haig de confinar, aprofitaré per dedicar més temps a familiars i amics, per llegir, per endreçar aquell calaix on hi va a petar tot, i això no em fa esclau de res.

El que sí que em farà esclau de la meva pròpia consciència, el que sí que afectarà els meus principis i valors, és que algú (vacunat o no) pugui morir, o no pugui ser atès en una UCI perquè jo hagi volgut quadrar-me obtusament en la tan lícita llibertat, llibertat dels meus drets. Sempre respectaré qui opini diferent, però no em cansaré d’assenyalar els piròmans que utilitzin les nostres pors, conviccions, sentiments, drets i obligacions, per molt diferents que siguin, per tal de confrontar-nos entre nosaltres i allunyar-nos de la millor convivència possible, per guanyar quotes de poder.