Curiositat a la xarxa

Si parlem de límits, limito al màxim les hores setmanals que faig servir el mòbil; ja en tinc prou amb el temps que passo davant de l’ordinador cada dia, hores enfront d’una pantalla que s’ha convertit en una eina indispensable.

Però volia parlar de les trampes que ens assolen des de les pantalles, des dels navegadors, i la publicitat que ens arriba. Ja no es tracta de saber si ens vigilen o no, d’endevinar per què apareixen anuncis de coses en què estàs interessat. En qualsevol cas, sembla clar que ho saben per la senzilla regla de tres que quan navegues dones informació personal i els algoritmes o qui sigui aprofiten per reenviar-te allò que teòricament por interessar-te.

Dins de l’immens camp de la publicitat que ens fan empassar, hi ha un sistema que em fa molta ràbia. Em refereixo a aquelles pàgines que desperten el teu interès i et fan navegar per allà on ells volen. Són aquelles notícies que t’intenten enxampar perquè vagis a parar al que vols llegir però fent-te donar una volta considerable.

Estàs llegint el diari o en una web que t’interessa i de sobte veus en un quadre una notícia insubstancial però que et crida l’atenció. Poso un parell d’exemples. Què ha estat de determinats personatges públics? Què va passar amb una ciutat que es va deixar a mig construir a la selva?

Doncs bé, en lloc de portar-te directament a una pàgina et fan passar per una sèrie de pàgines i et van bombardejant amb publicitat fins que arribes al teu destí. La foto que et fa seguir la notícia apareix sempre l’última i així fas el recorregut sencer. D’aquesta manera aconsegueixen que facis set o vuit clics abans d’arribar al teu destí.

Abans seguia l’estela i anava fins al final. Ara m’hi nego. Ara, per molt que pugui interessar- me un tema, quan veig que em fan passar a la pàgina següent, giro cua i ho deixo córrer, o si la informació m’interessa de debò la vaig a buscar per un altre camí.

La notícia que m’ha portat a escriure aquesta tribuna vaig seguir-la fa bastant temps i parlava d’un estrany fòssil que havien trobat dins del tronc d’un arbre. Vulguis o no em va picar la curiositat, però la curiositat també es pot limitar quan et prenen el pèl.

Així que en lloc de caure en el parany i de seguir endavant, vaig fer directament la recerca per les imatges de Google amb un text genèric, tipus “Fòssils trobats en arbres”. El resultat no va resultar gens difícil.

El gos, perquè era un gos fossilitzat, tot sigui dit en una imatge esgarrifosa, que també em podria haver estalviat, va aparèixer a la primera pàgina de la recerca amb imatges.

Ara, doncs, ja no m’enxampen. Amb l’ajuda del senyor Google en tinc prou per trobar el que busco i viure una irreal i absoluta sensació de llibertat.