Retirades

Joan Manuel Serrat també ha dit que es retira dels escenaris. No sense un comiat en forma de recorregut amb concerts, que començarà a Nova York i té previst acabar a Barcelona. Tot i que s’han publicat dos calendaris amb dates i llocs dels recitals, el segon més ampli, en cap dels dos hi consta cap escenari andorrà. I no serà perquè no es prevegi un gran èxit.

Segurament amb un ple de públic com el que va fer José Luis Perales. Perquè el barceloní atreu tant el públic monolingüe en espanyol com el català, bilingüe com a mínim. Veurem si no acaba passant com amb Raimon, que va estar a punt de venir poc abans del cicle de concerts al Palau de la Música. Però l’empresa que l’havia de contractar s’ho pensava molt, potser no el coneixia prou, i quan es va decidir quedava massa poc temps perquè el de Xàtiva, perfeccionista com sempre ha estat, el trobés suficient per provar equips, assajar...

Amb el barceloní sembla que es tancarà la carrera dels tres grans de la cançó catalana contemporània –en directe, que les gravacions queden per sempre–. Alguns sempre han (hem) considerat que tot i el gran nivell de tots ells en els tres aspectes, Llach hauria estat el millor músic, Raimon el poeta i adaptador de poetes, i el més jove el cantant per antonomàsia.

Dels temps de la protesta i el compromís, sense abandonar els títols mes antics, van anar passant a les balades i a les lletres romàntiques; clar exemple el del valencià, evolucionant de Al vent a Com un puny, dedicat a l’eterna Annalisa, o a l’excel·lent i mai prou celebrada Veles e vents, amb els versos d’Ausiàs March.

Queda una munió de bons músics i cantants, també d’aquí, d’Andorra, que mantenen encès el foc i el trameten com la flama del Canigó per a la nit de Sant Joan, però han de passar anys, uns quants, i travessant l’acollida de generacions, perquè els successors arribin al nivell màxim dels ja retirats, o en retirada, i esdevinguin clàssics.

També són abundants els que s’expressen en la nostra llengua i en altres estils, potser del gust dels més joves. I els dedicats a la música anomenada culta, o els que fan servir, també a considerables nivells artístics, altres idiomes. Que la música és universal i cada vegada l’anglès progressa com a llengua franca universal, sense oblidar el francès, tan conreat aquí, o l’italià, tan proper.

Però més enllà dels que van arribant amb força, aquest trio de clàssics catalans manté tota la vigència. Ho vam poder veure en les darreres actuacions d’en Raimon i de ben segur es veurà en les de Serrat, que de Llach encara en quedaran en directe, ja ens té acostumats a les reaparicions amb diversos pretextos puntuals.

Ara cal que algú tanqui per aquestes valls una de les escales d’aquell que ja fa unes quantes vegades que tenia vint anys, i que sense complexos, però sovint rebaixant l’efecte emotiu en els compatriotes, s’ha guanyat tants seguidors d’arreu pel Mediterráneo i més enllà. Molts i moltes anirien (aniríem) a acomiadar-lo, si ens l’apropen a casa. Més dels que viatjaran Runer enllà, que també seran bastants, al lloc i en les dates que els siguin més favorables. I en tot cas, mai no l’oblidarem, com deia que faríem amb la tieta.