Henry Dunant

Aquest home, per assumptes de negocis, va passar pel poble italià de Solferino, província de Mantua, la Llombardia, just quan havia acabat la gran batalla entre la coalició de les tropes franceses i piamonteses guaridores a les austríaques. La desolació del camp de batalla era impressionant, ple de morts amuntegats i ferits ídem, cridant ajut inútilment, perquè sols hi havia un petit grup de soldats retirant els morts i alguns ferits. Henry DUNANT va restar profundament impressionat. Què podia fer? Va enviar els seus criats amb el seu cotxe als pobles més propers a cercar botelles d’aigua, tabac i venes. Es va assabentar que als petits pobles més propers estaven habilitant locals (església, botigues, cases particulars, col·legis) per refugiar els ferits, incloses, places i carrers, amuntegant palla per a condicionar als soldats ferits amb un mínim de confor). El que DUNANT va poder fer era una gestió humanitària dels pobres desgraciats soldats. Va estar la resta del dia ajudant a portar els ferits i deixar-los el millor que sabia.

No havia estat mai a un camp de batalla i tan tocat va restar que quan va arribar a Suïssa es posà a escriure la seva visió en un llibret que anomena RECORD DE SOLFERINO. El va editar de la seva butxaca (1862) perquè va considerar que tothom deuria saber el horror de la guerra i la falta d’empara dels soldats d’ambdós bàndols. Mes endavant se’n van fer milers d’edicions i es van vendre per tot el món.

Un cop al seu país, Suïssa, ho va contar als seus amics, un petit grup format per Gustav Moynier, advocat de 36 anys que havia deixar la carrera de jurista (pertenyia a una adinerada família de comerciants i banquers) i es dedicava totalment a la filantropia, al front d’una societat per al benestar públic (Société genevoise d’utilite publique, SGUP). Moynier, darrere la lectura del llibre de Dunant, tenia les idees de l’organització i creació d’un Comitè de cinc membres. Tots ells membres del SGUP, Louis Appia i Theodore Maunoir, metges cirurgians, i el militar general suís Henri Dufour, i naturalment també Henry Durant. Per desgràcia Gustav Moynier, que va donar el nom de Comitè dels cinc, va morir prematurament, i van restar els anomenats abans.

La primera reunió del Comitè, el 17 de febrer del 1867 és considerada avui la Fundació del Comitè Internacional de La Creu Roja.

De les PRIMERES REUNIONS DEL COMITÈ va sorgir la idea i necessitat d’ORGANITZAR UNA CONFERÈNCIA INTERNACIONAL amb seu a Ginebra.

Van acudir-hi setze nacions europees i els següents països amb molta sang escampada recentment:

Argèlia, Hongria, Crimea, Itàlia, França, Espanya, Anglaterra, Rússia, Marroc, països d’Alemanya, Índia i Síria i també l’Orde Hospitalari i Militar de Sant Joan de Jerusalem. Els representants eren principalment metges i cirurgians i caps militars, diplomàtics i polítics.

Transcriurem ara les paraules del cirurgià espanyol NICASIO LANDA pronunciades en aquest primer congrés, on queda clar l’esperit que regnava en el Ier Congrés Internacional de la Creu Roja i llurs participants:

“No olvidemos, señores, que el socorro que pide un soldado al caer al pie de su bandera es algo más obligatorio que un acto de pura caridad. Lo que reclama el soldado es una deuda sagrada del honor nacional, cuya defensa se confía a todos los que forman los ejércitos i que no conoco nadie que sea capaz de regatear la sangre generosa de los defensores del orden y la libertad...”

Entre els acords que es varen acceptar destacarem

1). Construir un tractat que obligués a prestar assistència a tots els soldats ferits sense importar el bàndol al qual pertanyen.

2). En temps de pau els exèrcits haurien de tenir llestos tots el recursos necessaris que podrien ser útils en temps de guerra o catàstrofes naturals.

3). Per evitar el desconcert durant una batalla o acció humanitària, caldria portar un braçal identificatiu al braç esquerre amb el color del bàndol a què el soldat correspongués, junt amb una creu roja de fons (aquí tothom va estar d’acord que el color de la creu fos del color invertit del país promotor, o sia, Suïssa (la bandera nacional suïssa és creu blanca sobre fons vermell). Així el distintiu de tots els socorristes seria creu vermella sobre fons blanc.

4). Es va debatre també el concepte de neutralitat aplicat als no bel·ligerants i que comprenia persones (metges i infermers/es) o objectes com ambulàncies, hospitals, establiments sanitaris, etc. que caldria que fossin respectats.

Un dels impulsors d’aquesta gran obra, membres del comitè fundador dels 5, HENRY DUNAN, va dedicar tota la seva vida i fortuna a construir que la estructura de la CREU ROJA funcionés a tot el món. Així es va arruïnar completament, visqué els darrers anys de vida del socors públic, en la més absoluta misèria en una casa d’acollida.

Des de la seva fundació el món ha sofert multitud de guerres cruelíssimes, cada cop més mortíferes, ja que les armes i llur poder destructiu han sigut usades implacablement. Època dels GASOS (Sarin, Iperita, recentment l’agent taronja) metralladores, granades, aplicació d’energia atòmica, bombes, isòtops per fondre el blindatge dels tancs i molts ingenis cada cop més destructors. Es pot deduir que la imaginació de l’home no té límit, en conseqüència, l’organització de La Creu Roja segueix el mateix camí a la inversa que els enginys destructors.

Per exemple, un dels objectius dels exèrcits bel·ligerants no és matar enemics sinó ferir-los perquè causa mes enrenou i perjudici que fer baixes. Al mort se l’abandona però al ferit cal evacuar-lo en condicions, portar-lo a un hospital proper on personal sanitari especialitzat s’entretén en curar-lo, operar-lo, etc. Exemple: un camp sembrat de mines antipersones. Quan es trepitja una, no mata però per salvar la vida i millorar les lesions és necessari operar com més aviat millor per netejar, amputar, etc. (ocupació de personal i enginys per transportar-lo, metges, infermers a un quiròfan de campanya, cures postoperatorias, etc.)

Hem de recordar amb orgull que malgrat el Principat d’Andorra es un país petit i afortunadament està fora dels interessos malvats de veïns amb intencions d’ocupar-lo o embolicar-lo en projectes bèl·lics, tenim i gaudim d’una Organització exemplar d’un Comitè Nacional de la Creu Roja ocupat en funcions socials i humanitàries, en mans totalment de voluntaris amb intenció de servei i ajudar els nostres germans que ho necessitin.