Pla a París: Joffre, Miró, Picasso

Un periodista joveníssim és destinat a París l’any 1920 pel diari La Publicitat de Barcelona. Són els anys convulsos però il·lusionadors immediatament posteriors a la Gran Guerra que ha destrossat Europa. Són també els anys enlluernadors de l’esclat dels nous corrents culturals que canviaran la societat i la història de l’art. Aquell corresponsal de 23 anys és observador, inquisitiu, escèptic, a vegades despietat en els seus judicis, i esdevindrà el prosista més important en llengua catalana del segle XX. Estem parlant, és clar, de Josep Pla (Palafrugell, 1877-Llofriu, 1981).

Pla, en el seu esplèndid llibre Notes sobre París ens fa partícips de les seves impressions: “La primera sensació que vaig tenir de França com a país ric se’m produí mirant els cementiris.” La seva ploma descriu amb precisió i altura literària la Ciutat de la Llum: “La gran corba del Sena, s’intuïa com una gasa més blanca, com una llarga barra de gel que s’anés fonent lentament.” “Ara, els til·lers i els castanyers d’Índies (els famosos marronniers) i tota la magnificència arbòria de l’Illa de Franca presenta un hirsut i lineal despullament.” I destil·lant ironia: “Pels bulevards només hi trobareu escamots de turistes hiperbòrics. Tenen una manera de suar tan plàcida i ben organitzada que produïa una magnífica impressió.” “La glòria a París s’obté d’una manera física quan es domina els bulevards. En si mateixos, no són pas res de l’altre món: el seu urbanisme és pompós, burgès i d’una declamació inflada.” Però no resta indiferent a les mil gràcies de la gran urbs: “L’habitant de París disposa de tots els elements per a somniar, per a cometre, de pensament, totes les barrabassades.”

Pla aprofita a fons la seva estada a París. Visita el mariscal Joffre, heroi nacional: “Tenia els ulls d’aigües clares, com adormits en la llunyania. Era el català –de Rivesaltes, en el Rosselló– que havia conegut fins a la data més escàs de gesticulació, de verbositat i de mobilitat.” Segur que li devia causar una excel·lent impressió... En aquells trepidants anys artistes de tot el món acudien a la ciutat del Sena. “Un dia m’hi vaig passejar amb el pintor Joan Miró. Miró anava admirablement ben planxat, caminava enravenat, era molt petit, tenia el cap alt, els seus moviments eren mecànics. Miró caminava d’una manera triomfal. Portava smoking impecable, les sabates brillants, les orelles grosses, alzinades, els ullets rodons, apassionats, voluntaris. No deia mai res. De vegades, sobre les seves faccions semblava projectar-s’hi un somriure de maniquí d’aparador, xiroi, torbador, mecànic.”

I, evidentment, Pla visita Picasso a la rue de la Boetie: “Des del punt de vista de l’alçada, és una mica més alt que un nan. Picasso parla habitualment una barreja de castellà, francès i català [...]. És un gitano andalús pur, amb una enorme expressivitat en les faccions i en els ulls i en el gest, amb una absoluta inexpressivitat verbal [...]. Els artistes –tothom– solen ser monòtons i arriba un moment que fatiguen. L’art de Picasso és un art d’alteracions constants –sempre sorprenent–, una obra de temptatives diferents. És la sorpresa del primari meridional que pinta a salt de mata, impulsat pels seus instints. No aspira a la perfecció, la perfecció tècnica, sinó a la intensitat del caràcter i de la vida.”

Picasso, el pintor revelació, li etziba amb inusitada sinceritat: “El més important d’un pintor és el client. En una societat com la d’abans de la guerra jo no haguera fet res. Haguera estat un pintor com tants. Ara, acabada la guerra, ha aparegut un nou client: el nouveau riche. Aquest és el meu client. N’hi ha molts. No saben què fer dels diners. Són horribles, maniàtics, però divertits. Digueu als amics de Barcelona que cada dia venc més, que m’estic fent ric, que seré molt ric. Digueu-li sobretot a Plandiura. No m’agraden gens aquests clients, em faran tornar comunista. Comunista i ric... Max Jacob diu que és el millor que es pot ser...” “Picasso –un home petit, espritmatxat, tot ulls– sembla un home més fregit amb oli d’oliva que amb llard o mantega. A pesar de l’enorme posició que té els extrems l’estiren –els extrems més oposats–d’un cantó i de l’altre. No sembla que pensi abandonar-ne cap.”

Però no tot eren flors i violes. “‘Después del hambre que hemos pasado!’, ens deia fa uns dies el pintor castellà Juan Gris, a Ricart i a mi, en un cafè de Montparnasse.” “De vegades el meu amic Màrius Vives m’explica les bor­ratxeres, generalment solitàries, del pintor Kandinsky, el seu veí de la ruche de Vaugirard. És inenarrable, una espècie de subhumanitat.” “A París els artistes tenen prestigi, sobretot els que tenen l’aspecte més tronat. ‘On ne sait jamais...’, diu la gent després d’haver sopat bé.”

Josep Pla, un formidable prosista, intel·ligent, amb la murrieria del pagès, culte, príncep de l’adjectiu, deixeble d’Horaci.