Isabel Zendal, una infermera excepcional

És important per a la comprensió d’aquest article fer un repàs de la malaltia de la verola.

Totes les èpoques i a totes les societats més antigues era ben coneguda la malaltia de la verola. Consisteix en una infecció provocada per un virus que es manifestava en forma de febre alta, postració i aparició de múltiples pústules (vesícules plenes de pus) per tot el cos, sobretot a la cara, que duraven tres setmanes, i quan queia la crosta deixava una cicatriu lletgíssima que deformava la figura. Durant aquest temps podien aparèixer crisis més fortes en les quals els malalts morien sense possibilitat de remei. Era una malaltia de contagi fàcil. Així, es compta avui dia que varen ser 30.000 els morts de l’epidèmia del 1716 a París i 400.000 a final del segle XVIII. Moria, doncs, un de cada tres infectats. Verola ve de variu per la varietat de les formes de pústules.

El començament del remei definitiu es deu al metge angles Edward Jenner, que va observar les mans de las munyidores de vaques amb cicatrius d’haver sofert verola de les vaques i no en tornaven a tenir mai més. Va pensar llavors que el microbi de les vaques era diferent del que infectava les persones. Observacions idèntiques de l’antiguitat (Tucídides, Voltaire, etcètera) coincidien en aquest fet. Així, es van fer proves d’infectar una escarificació cutània amb el pus de les vaques i va tenir efecte. Passada una petita malaltia variòlica, aquesta no es tornava a repetir malgrat un nou contagi evident.

També va haver-hi detractors que deien que sortirien banyes al cap dels vacunats amb pus de verola de vaques. I encara més, l’Església s’hi va oposar. El Papa Lleó XIII deia que qualsevol home vacunat deixava de ser fill de Déu. Oposició semblant a l’absurd actual corrent negacionista.

Davant d’aquesta evidència comprovada es van vacunar exèrcits i tota mena de grups socials semblants. També es va comprovar que el pus guardat entre dues plaques de vidre planes perdia efectivitat amb el temps.

Com fer-ho per transportar lluny el pus per vacunar a gran distància?

Doncs la idea va sorgir del metge i militar espanyol Francisco Javier Balmis, que va inventar el sistema de portar varis nens i anar-los infectant amb el pus de les pústules i així transportar la malaltia de veritat fins arribar a totes les possessions espanyoles del món. Amb el permís i el finançament del rei Carles IV va noliejar un vaixell de tres pals, goleta a vela de nom Maria Pita, amb la següent tripulació: Pedro del Barco, capità de fragata; el doctor José Salvany, ajudant de Balmis; 22 nens orfes de la casa d’expòsits de la Corunya sota la responsabilitat de la directora d’aquesta institució, la infermera Isabel Zendal, amb el nom de Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna. Aquesta dona gallega d’origen social paupèrrim, mare i amb un fill al seu càrrec, va arribar a ser la directora de la casa d’orfes expòsits per la seva força de voluntat, serietat i esforç.

El primer port a arribar va ser Tenerife, on van estar un mes vacunant tothom. El segon mes travessant l’Atlàntic van arribar a Puerto Rico (09-02-1804). El següent port era La Guaira, a Veneçuela. Allà l’expedició es dividí en dos, una amb Balmis al front que va recórrer tot el Carib, va travessar Nova Espanya o l’actual Mèxic, on va continuar el viatge per l’oceà Pacífic amb la corbeta Magallanes cap a les Filipines, d’allí a Macau i Canton, per arribar a Lisboa, passant per Santa Helena. L’adjunt de Balmis va recórrer tots els països sud-americans. El viatge va durar tres anys.

Podem dir que portar la vacuna a quasi tot el món va estalviar moltes malalties i especialment morts en evitar noves pandèmies a societats no immunitzades.

Tots els membres de l’expedició filantròpica tenen el mateix mèrit pel fet extraordinari de transportar un virus viu, i Isabel Zendal, per suportar les penalitats d’un viatge en condicions dures de navegació i amb 22 criatures.

Isabel Zendal era una infermera amb una feina física i afectiva i de gran responsabilitat, la de cuidar uns pobres nens orfes que no volia ningú.

Tenia la bona dona tots els condicionants en contra d’una època que ha durat quasi fins a l’actualitat: era dona, humil i pobra, i a sobre mare soltera (el xicot va ser soldat, mort en una guerra, per la qual cosa restà sola). L’única missió més important a la seva vida era cuidar i educar el seu estimat fill.

Cal dir que és una gesta extraordinària i que la història no l’ha agraït suficientment.

S’ha de felicitar la Comunitat de Madrid per escollir el nom d’Isabel Zendal (l’heroïna d’aquesta expedició,abnegada i fidel als seus principis filantròpics, de la qual quasi no es parla avui a cap lloc) per anomenar el nou hospital de pandèmies de Madrid.

La Isabel, que s’emportà el seu fill de vuit a dotze anys, va restar a Mèxic (Puebla) i va aconseguir educar-lo amb estudis superiors. No van tornar mai més a Espa­nya.