Clarors nadalenques amb el poeta Foix

Ja fosc, arribada la nit, feu per un moment d’imaginar les Valls d’Andorra sense cap punt de llums dels fanals de carrers, de places, de vorals de carretera, d’interseccions de vials, d’embocadures de túnels, d’estacions de servei, d’aparadors i rètols de botigues i grans magatzems, àdhuc de finestres de cases i de portals. Tot a les fosques, tot el país ben fosc, tret de les parets i campanars romànics de les esglésies, aquestes sí il·luminades, com ho estan cada nit i..., potser ni les mirem.

Com la poesia escrita als llibres, els vells carreus romànics sagrats hi són, i tant una com els altres ens esperen vetllant tothora, de dia i de nit, talment llumetes fitant-nos els camins de la vida i de l’ànima. Ara a l’hivern, ara per Nadal i per Sant Esteve –aquest any escaiguts en dissabte i diumenge i, per tant, mig confosos ja en la festa setmanal–, tant les fesomies corporals d’ermites i esglésies vistes de fora o visitades per dins, ens fan notar com si fossin el recer poètic on reposar dels dies costeruts i de les munteres de soroll que els acompanyen.

També aquest Cap d’Any s’escau en dissabte i la sensació ens pot semblar de viure només mitja festa, com si ens fos escapçada. Tant hi fa! Encara amb el caliu de Nadal, solquem si us ve de gust per una estona l’univers poètic de J. V. Foix (Josep Vicenç Foix i Mas, 1893-1987), poeta amb una forta empremta de ter­rer i de marina marcada en els seus versos, singular i bella poesia, per rica en mots i en noms de lloc que, igual com les ermites i esglésies il·luminades de nit, ens tiben de la mà i encara del més profund i sentit de l’ànima i ja units ens envolen pels rasos i les comes, pels caps de roc dels Torrents de Lladurs, pels freus dels blaus marins de la Medella, allà a la mar del Port de la Selva. El poeta Foix ens va deixar joies escrites, enfornades com si fossin flairoses sentors de farina i ou i mel del seu forn de Sarrià i ofertes en tast prest i curiós o en bona i oracular i llarga taula parada. La seva poesia té una màgia alada, com de capvespre etern, com de claror en despuntar l’albada. A moments, la lectura sonarà com un impromptu musical fet espigolant garberes de mots i ordint vestes solemnes o tan sols un tros de cassigall. Però amb quina elegància i enteresa, amb quina finor els teixia, els escrivia. Foix, la seva poesia, titllada a vegades d’enrevessada, assoleix allò tan difícil en el fet poètic, el fer-nos transitar, anar pel vial però alhora notar a frec de pell les sentors dels marges vegetals, el ser humil del còdol solitari a peu de riba, les clarors de les eroles, dels cims tothora oberts. Unes impregnacions que en els nostres dies de traüt i de renous, ens són bàlsam i flonjo bressol. Tindrà raó Josep Pla parlant de Foix, en allò que llegim a l’entrevista que va publicar l’Alfred Llahí a la revista La Fada de Sarrià i Sant Gervasi, feta a Jordi Madern, president de la Fundació J. V. Foix: “Josep Pla li va dir un dia que el que escrivia no era per a la gent de l’època, sinó per als que vindrien d’aquí a cent anys. I sembla que ara el jovent s’interessa per l’obra de Foix.”

Clarors nadalenques de Foix, avui que encetem Cap d’Any, com el gustós encetar una barra de torró: “També vindrem, Infant, a l’hora vella/ com a pagès per ser més sol amb tu;/ deixarem rella i la mula de sella/ i a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.” I ens ressona aparellada al cor la profecia d’aquell Nadal de 1953: “Ho sap tothom, i és profecia,/ la meva mare ho va dir un dia/ quan m’acotxava amb blats lleugers;/ enllà del somni ho repetia/ l’aigua dels astres mitjancers/ i els vidres balbs d’una establia/ tota d’arrels, al fosc d’un prat:/ a cal fuster hi ha novetat.// Qui mor no mor, si el son és clar/ quan neix la llum en el quintar./ La gent s’agleva en la nit dura,/ tots anuncien la ventura,/ les Illes porten el saïm,/ i els de l’Urgell, farina pura:/ qui res no té, clarors dels cim./ La fe que bull no té captura/ i no es fa el Pa sense el Llevat:/ A cal fuster hi ha novetat.”

I Andorrà enllà, Valira i Segre avall i en ser a Bassella carretera de Solsona. I amunt cap a septentrió carretera de Lladurs, pla de Riart i cap del Pla, on dorm la quera vella i besa de nit la Lluna la gran corpenta del pi ressec. Comalada de Nadals, ara m’hi aturo, ens hi aturem amb claror als ulls i penyals al front. Fontanella de verd i codinera. D’aquells verals de carenes i fondals dels Torrents de Lladurs, en surten els Foix de Sarrià. El poeta s’hi acostà l’agost de 1939, amb 46 anys i jo diria que no en marxà mai més. Al poema El meu país un roc... dedicat “A l’estirp dels Foix, dels Torrents” hi notem l’home primigeni solcant passos de l’antigor, no més enllà d’on la vista marxa, més cap aquí del sentiment del cor, aglevat com la garriga, pastor de somnis, mirada aplomada amic del cant del duc. “El meu país és un roc/ que fulla, floreix i grana,// No hi ha omeda, ni pineda,/ i la nit s’ajoca, freda,/ sense brossalla ni bruc,/ el cel hi venç la fadiga/ i si la lluna hi espiga,/ jo peixo, dòcil, el duc.// De silencis faig el jaç/ amb boires per capçalera// M’acotxen vents de mal pas./ tot aleja, pur, i avança/ per camins de deslliurança/ quan el son llumeja el cim:/ so el pastor d’una contrada/ on el temps no té plomada/ ni l’home dards per al crim.// No em cal cleda, ni paranys,/ ni freturo l’orriaire; sota arbrats de glaç i aire// Pel solell i per l’obaga/ so el darrer d’una nissaga/ amb erols a tots els vents:/ tots hi son, sense misteri,/ sota creus en captiveri/ en un delta de torrents.// Oh mels pures del paratge!/ recobrar, dels meus, la imatge,/ aigua enllà de l’hort furtiu,/ molls del rou de la caverna,/ hereus de la nit eterna /amb els astres per caliu! // Si entre els pics em puny la ment, / la flor de l’alba m’aroma/ amb clarors de l’ampla coma:/ so la pedra en calm clement/ fita en un coll de miracle,/ de tots, i de mi, l’oracle;/ vaig i vinc de roc a roc/ –o pasturo palets tosos/ en un bosc de crits confosos,/ i en ser fosc, hi vento foc.”