Autocontrol

La rècua de festivitats s’ha acabat a falta de la visita dels reis, per cert arraconats en part pel pare Noel, pel sentit pràctic de les famílies, perquè si les joguines les porta el padrí de la barba blanca, als i les petites els queden més dies de vacances per gaudir-ne.

Enrere queda la data de la màxima enyorança d’absències. A la taula de Nadal, els i les més grans no només han (hem) trobat a faltar –amb tristesa que van acumulant els anys– les persones traspassades de les generacions anteriors i algunes –ai las!– de la nostra i la següent. També les ben vives i estimades, però que aquesta vegada també ens han vetat les mesures contra la pandèmia.

L’entrada d’any és una altra història, celebració més lliure i –encara– més pagana, però també limitada quant a concentració de multituds per les mateixes precaucions generalitzades, cosa que no ha evitat que l’hostaleria “fes el ple” per als sopars de la nit del canvi, fins als límits marcats, sinó més. D’aquí a pocs dies sabrem si l’èxit anunciat de visitants s’ha complert, i fins a quin punt ha repercutit en la propagació de la variant òmicron del virus, diuen que tan encomanadissa.

Falta la desfilada dels mags –almenys a Andorra la Vella sense caramels per regalar– i la seva generositat variable al pas per cada llar. Una tradició no compartida històricament per les comunitats ciutadanes, tret de la catalana i l’espanyola, i encara.

D’altra banda, el 2022 que acabem d’encetar es presenta com a motiu d’esperança. Un especialista navarrès pronosticava al diari Deia que aquesta darrera variant de la Covid és el preàmbul de la fi de la pandèmia; almenys d’aquesta, i qualsevol que hagi mirat les dades de l’anomenada grip espanyola haurà vist que va durar uns dos anys, del 1918 al 1920, i que va ser encara més mortífera, perquè tan sols en el primer es va endur per endavant entre vint i quaranta milions d’éssers humans.

Mentrestant, l’allau de turistes que han format els habituals embussos d’entrada al país, sobretot per la banda del Runer, són una gran esperança i una amenaça d’expansió de la malaltia, per falta de controls de la seva salut a l’entrada –les dues entrades.

Una multitud d’analistes, especialment epidemiòlegs i sociòlegs, coincideixen a destacar la dificultat per compaginar salut, inclosa la mental, i rendiment de l’economia. Les diverses ideologies i pràctiques polítiques acostumen a marcar la prevalença d’una sobre l’altra i no cal esmentar exemples locals que tots coneixem.

En tot cas, aquí i arreu en general, la clau última està en la conscienciació i responsabilitat individuals i dels petits grups de convivència. Un seguiment estricte de les normes en els espais més propers hauria comportat que no poguessin seure a la taula de Nadal un matrimoni, els de dos fills o filles casats i els –sovint pocs– nets, perquè serien provinents de més de dos unitats convivents. Així de dur.

I tanmateix, com queda dit, el virus fatal encara ens acompanya amb una capacitat de difusió incrementada, per molt que porti efectes lleus, o menys greus. Que ja són 190 les persones de la ciutadania que s’ha emportat.

A començament de la setmana –dimarts– les estadístiques dels diaris dels dos principats veïns eren tan esclaridores com aterridors: 23.850 contaminacions a Catalunya i 1.985 persones confinades, 208 afegits en vint-i-quatre hores.

Potser ja hem oblidat les precaucions bàsiques tan repetides fa mesos: ventilació, distància, mascareta, i –ara sembla que ja no tan necessària– neteja freqüent de mans. Però la salut, com diu amb raó l’eslògan sobre el català, és cosa de tots. El que vol dir de cadascú. Sense excepcions. I potser. Com que arriben amb l’embús assumit, potser no els afectarien gaire nous acords bilaterals per demanar passaports sanitaris o certificats negatius de contaminació a qualsevol que vingui, o retorni; amb ampliació dels carrils d’accés, naturalment.