Records del país de neu

Era un tronc d’arbre que guardàvem al costat de la llar de foc, des de molt abans de Nadal. Un troc com Déu mana, que després tampoc seria indultat i que no tenia ni cara, ni orelles, ni ulls, ni nas. El tió, era el tió. Una soca que, prop de la xemeneia, tapàvem ja des de principis de desembre amb una manta i l’anàvem alimentant perquè cagués el dia de Nadal, abans de dinar. El cagatió sempre havia estat un dels moments estel·lars del Nadal perquè, al marge de Pare Noel o dels Reis, tenia un component atàvic, antic i misteriós del qual avui es conserva poc. La gràcia estava en el tronc gruixut, en un tros de fusta que feia somiar; no necessitàvem ni la cara, ni la barretina. De fet, mai he entès el sentit del canvi. El tió no era una persona, el tió era una fusta que després, un cop cagués les seves petites llaminadures per als nens, cremaria a la llar de foc, com a preludi de l’hivern.

També Andorra era una vall petita, verda i blanca. De carrers de neu i de camins d’escola on els nens anàvem sols en un trajecte llarg on també trobàvem d’altres nens. Tions i records d’un país de neu que ja no existeix.

Sempre he pensat i he escrit que ara vivim molt millor, que la qualitat de vida a Andorra ha millorat moltíssim, però si et pares un moment i fas una ullada a la vila, per exemple des del rec del Solà, i veus i sents el canvi de la vall i la capital, la sensació no és massa agradable.

Tots són edificis, cases que s’estenen per les muntanyes, edificis que comencen a apuntar al cel. Andorra la Vella i Escaldes-Engordany són una urbs que creix a passos agegantats. I vagis on vagis, a qualsevol parròquia, per tot el Principat, hi ha massa edificis, massa ciment, massa cases.

Passa una mica com amb el tió. En el camí, en el creixement, hem perdut autenticitat, una manera de construir i fer les coses que s’atansés més al que era l’Andorra d’abans. Hem progressat i està bé, però en alguns aspectes no l’hem encertada.

I és trist, i ara, sovint, trobo a faltar racons que em connectin amb aquell món. No enyoro els vells temps, tot el que ja ha passat, però el que sí que enyoro de debò són els paisatges originals, els camps d’Andorra i les muntanyes que corrien del verd al groc i als blancs de l’hivern que veia des del balcó de casa: el canvi de les estacions, net i clar, també en la part més profunda de la nit. I trobo a faltar (quina expressió més bonica del català) gent que formava part d’una forma de vida i d’uns paisatges que ja no tornaran mai més.