“Això ho ha fet el senyor Vergés”

El dia 8 de desembre, dia de la Puríssima, de 1976, Joaquín Soler Serrano entrevistava Josep Pla als estudis de televisió Miramar de Barcelona per al seu programa A fondo, gravació que esdevindria un document únic i excepcional en fer-nos més propera la insondable personalitat de Pla. Aquella entrevista en castellà va ser emesa per RTVE un mes després, el diumenge 9 de gener de 1977, així que demà s’escau exactament els 45 anys rodons de la seva emissió. De la mà de Soler Serrano, que porta l’escriptor de Llofriu ara cap a les arenes més personals i adés cap a les més conegudes i públiques, aprenem d’una tirada moltes coses de la vida de Pla, escoltades de viva veu, a raig, sense embuts.

Jo diria que la memorable entrevista va bé per retrobar-nos amb la dicció, amb la conversa, amb el diàleg reposat, i fins i tot la crec recomanable de tornar-la a veure de tant en tant, en aquestes èpoques on la característica principal de les entrevistes no és pas anar “a fondo”, sinó més aviat passar de puntetes i amb quatre pessigolles o una gairebé insignificant esgarrinxada a la pell de l’entrevistat dona el producte per bo i tal dia farà l’any.

Si us hi voleu endinsar, només cal que aneu a internet i allà la teniu a l’abast, per delectar-vos durant gairebé una hora i mitja del Josep Pla més genuí, obert més que no pas sorrut, més franc que no pas hieràtic, més de plaure-li la conversa amical –home de món com era­– que el viure entotsolat o escarxofat a l’altar, talment el patriarca de les lletres catalanes, com el defineix ja d’entrada Soler Serrano i li torna a repetir més endavant, “déjelo, déjelo” –li contesta Pla, fent anar la mà com per treure-li importància. En un altre moment, en l’apoteòsica mitja hora final de l’entrevista, quan li pregunta per l’èxit com a escriptor, i li mostra l’obra completa exposada a la taula, Pla respon: “Esto lo ha hecho el señor Vergés. Yo no lo hubiera hecho”. En efecte, l’editor Josep Vergés, també fill de Palafrugell, com Pla, que tant li racionava el paper –sempre va escriure a llapis o a ploma–, com li portava un elegant barret de Londres, va ser qui des d’Ediciones Destino va compilar en volums d’atractius i balsàmics títols –és tan important triar un títol que ens sàpiga acaronar el cor– les 25.000 pàgines escrites per Josep Pla.

Destino, des de fa anys integrada al Grupo Planeta, justament fa dos dies lliurava el 52è Premi Josep Pla de prosa en català al periodista canetenc Toni Cruanyes, per La Vall de la llum, i el 78è Premi Nadal de novel·la a la periodista madrilenya especialitzada en cultura Inés Martín Rodrigo, per Las formas del querer, obres les dues compassades amb el viure la vida notant el caliu dels éssers més propers, sortosament lluny del pim-pam-pum i banals inventives, escrites sense solta ni volta i d’estil xaró i burlesc tan comú en una part de la més insípida, presumida i vana literatura actual.

Passen els anys: 78 edicions del Nadal i 52 del Josep Pla. I ell, Pla, ja fa quaranta anys que no hi és i l’editor Vergés en fa vint que va marxar. Passen els anys i a Andorra també. En fa dos que la posobra de Reis ens és donada amb un recordar de veu i de tarannà, però sobretot de veu. És la veu de l’Antoni Morell, apagada de cop a primera hora del matí del 5 de gener de l’any 2020, a peu de carrer, ran de terra.

El recordem avui, el Toni, perquè a mida que passen els anys –amb la perspectiva donada pel camí recorregut que ens apropa a la carena, al cimal de la vida–, les coses es veuen preservades, com embolcallades, per les veus que un dia ens digueren, ens saludaren, foren consell, foren confort, foren amistat. Veus ara en silenci, aquietades, però escoltades retornades amb un eco que ens arriba de lluny, com el darrer poema de Miquel Martí i Pol, Quietud perduda: “S’encalma el vent, també la mar s’encalma./ Ara les barques van tornant a port/ i els pins s’adormen vora les cales./ Un mantell de silencis posa accents/ d’intimitat damunt de cada cosa./ La quietud, la quietud perduda/ com un retrobament inesperat./ Molt lluny se sent alguna veu que canta”.

El Miquel, amic del Toni Morell allà a Roda de Ter i aquí en terra andorrana, el novembre passat ja en fa 18 que va marxar. I el Salvador Espriu, amb qui el Toni passejava pels bulevards de Barcelona i un i altre lletraferits s’allaraven a l’ombra ara dels plàtans del Passeig de Gràcia ara de les lluminoses com banderes pollancres d’Escàs –ja en farà el propvinent febrer 37 que és pols dels rials de Sinera–, escrivia en complir els cinquanta anys de vida, i ja sabedor de pensar a girar la cantonada del camí que voreja el mur, el poema Llibre dels morts: “Mira que passes sense saviesa/ pel vell camí fressat, tan sols un cop,/ i que la veu de sobte cridarà/ el secret nom que porta en tu la mort./ No tornaràs. Recorda, no t’apartis,/ mentre fas via, del que tan senzill/ és d’estimar: aquest blat i la casa,/ el blanc senyal de barca dins el mar,/ el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,/ l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp./ Oh, sobretot estima la sagrada/ vida de l’arbre i la remor del vent/ a les branques que s’alcen vers la llum!”

I doncs així avui el recordem al Toni Morell, com aquell noguer, com aquella perera, com aquella pomera, com també aquells pollancres d’Escàs en migdia clar.