'Don't Look Up'

L’última pel·lícula del director Adam McKay no deixa indiferent ningú. No miris amunt és una tragicomèdia americana o una comèdia negra amb reconegudes actrius i actors: Jennifer Lawrence, Leonardo diCaprio, Meryl Streep, Cate Blanchett, Jonah Hill i Timothée Chalamet, entre d’altres, que navega per un món incert i amb una fusió de continguts que agrada o no agrada gens. Els crítics de cinema no es posen gaire d’acord, tot i que semblen imposar-se les crítiques negatives, com la de Carlos Boyero a El País amb el títol Vista y olvidada, i les de caire més aviat neutral entre les quals tampoc acaba de convèncer. Però també sembla, per les puntuacions rebudes en diferents plataformes, que l’acceptació i qualitat del film han agradat més al públic que als crítics.

Facin la prova i preguntin. O agrada molt o no agrada gens. O vegin-la i jutgin vostès mateixos.

No faré cap espòiler, ni tan sols diré de què va, tot i que la trama fonamental es coneix en els primers cinc minuts, perquè sempre és millor començar-la sense saber res.

A mi m’ha agradat, i molt. Per diversos motius. En primer lloc perquè em sembla una sàtira molt coherent dels temps que corren. Tot veient-la no deixes de pensar en coses molt actuals, sobretot pel que fa a la polarització que es viu als Estats Units des de les últimes eleccions. Una aproximació brutal a la reacció de Donald Trump i la seva negativa a reconèixer el resultat.

En l’àmbit global, la situació de la pandèmia del coronavirus també queda retratada amb la divisió entre els partidaris de les vacunes i els antivacunes, i, allargant encara més aquesta divisió, també deixa veure un conflicte entre la comunitat científica i els poders econòmics i tecnològics, que en aquesta ocasió formen una perillosa aliança.

També s’entreveuen molts altres temes: la bogeria de la carrera espacial, la falsa alegria d’alguns programes televisius, la preponderància de l’egoisme, la banalitat de moltes coses, la importància desmesurada de les xarxes socials i la seva influència, per deixar també una mica d’espai a l’esperança, les relacions afectives i el sentit comú.

El tipus de comèdia, histriònica i made in USA, de vegades massa infantil però que a mi aconsegueix atrapar-me.

Diu Carlos Boyero a la seva crònica (Vista y olvidada) que una pel·lícula que oblides de seguida és dolenta; amb això li dono tota la raó. A mi no se m’oblidarà. El record és el millor termòmetre per saber si una obra, un llibre, una pel·lícula, t’ha arribat. La capacitat d’emocionar-te marca la diferència i afortunadament les sensacions que rebem són diferents.

Mira amunt o a terra, segons més t’agradi o et convingui.