Aquells museus amb el temps aturat

No hi ha cultura sense museus. La cultura entra pels ulls i per les oïdes i esperar-la distrets a casa no és pas la millor manera de viure-la. Cal anar a cercar-la, a veure-la, a escoltar-la. La part musical, de concerts i recitals, té prou vies per arribar-hi i la seva percepció ens és còmoda a l’hora d’endinsar-nos-hi sigui en directe i en la sala o l’indret on s’enlairen música i cants o a través de les pantalles personals. Però el contacte directe amb la major part del patrimoni artístic o etnogràfic és la millor manera de poder-lo apreciar i d’entendre, perquè el tens al davant i li pots trobar i notar detalls i aspectes que vistos impresos en un llibre o en una pantalla digital se’ns poden escapar. Un pintura o una escultura original fitada davant per davant ens parla, ens arriba, ens fa sentir molt més allò què és i que vol transmetre. Per això els museus formen part de l’oferta cultural d’arreu del món, siguin la modesta, petita i senzilla sala d’exposicions d’un poblet poc conegut o sigui el gran edifici amb les col·leccions més delejades i riques de les grans metròpolis del món. Com a espais on es conserven peces amb un alt valor antropològic, tots són dignes i exerceixen la seva funció, independentment de la prestància i patxoca exterior i interior. Tenir al davant i poder admirar un Van Dyck, un Van Gogh, un Velázquez, un Picasso, un Urgell o un Martí Alsina, no treu rellevància –íntima rellevància– a allò que hom té i admira al seu davant en una sala etnogràfica, sigui una fitora, un salabret, un esparver, una picassa, un esclop, uns armolls o un martinet de farga.

Els museus, tots, des més petit al més gran, del més antic al darrer que s’hagi obert, tenen al darrere una història amb la qual es forja la seva existència. Moltes vegades són motivacions personals, de persones o de famílies en concret, que fan per posar a l’abast el patrimoni del qual són titulars. Aquest és sovint el cas dels museus instal·lats ens els espais dedicats a activitats en altres èpoques relacionades amb l’economia de l’indret, com ara posem el cas de l’Antiga Fàbrica Reig de Sant Julià de Lòria. També són per motius de voluntat personal les iniciatives de mostrar col·leccions singulars que podem veure en espais concrets, aconseguides, per posar un exemple, cercant arreu del món ampolles o flascons d’aigua de colònia i de perfums, com els del fons del Museu del Perfum de les Escaldes. Dos exemples d’iniciatives personals i privades en aquest cas ben properes.

Sí, em direu que tant l’Antiga Fàbrica Reig, sota els auspicis de la Fundació Julià Reig, com el Museu del Perfum, sota els auspicis de la Fundació Júlia Bonet, han tancat portes fa no-res. I per això precisament n’he volgut parlar. Per donar encara més valor a aquestes realitzacions culturals que aporten un valor històric i documental sense tenir-ne cap obligació. I ens dol escoltar que deixen de ser visitables, tot i que el Museu de Tabac, és a dir l’Antiga Fàbrica Reig, quedi oberta de manera virtual i puguem fer la visita sense moure’ns de casa, cosa que, malgrat tot, és molt d’agrair. I no podem entrar en les raons o motius que han portat a la decisió de tancar portes, ni d’aquest dos museus ni de qualsevol altre de caràcter privat. Ho lamentem, és clar, però ens hem de retreure de voler buscar tres peus al gat i, al contrari, cal agrair els anys que han tingut les portes obertes i la seva contribució a la cultura i al desenvolupament social d’Andorra, com cal saludar també els que, parlant d’iniciatives privades, encara resten oberts.

Altra cosa són el museus de titularitat pública, vinculats als comuns o al Govern, als quals pertoca per llei de protegir, preservar i facilitar l’accés al patrimoni cultural col·lectiu. Quan no fa gaires dies sortien les xifres dels visitants del darrer any que han passat pels diferents espais museístics del país, llegíem quantes visites havien tingut uns i altres i dels comentaris suscitats posant l’ull als que tenen menys visitants, com si se’ls sancionés moralment la seva poca contribució econòmica, mesurada amb les entrades venudes. I això és un gran error, una manera molt plana i simple de valorar cadascun dels espais, perquè tots tenen el seu sentit i tots dignifiquen la parròquia o el conjunt del país. Museus clarament etnogràfics, que salvaguarden costums i maneres de fer de l’antigor, tenen el seu públic i se’ls pot dir allò de: al pot petit hi ha la bona confitura. I altres de factura més moderna, també tenen el seu sentit. I ni que només fos una família amb un sol nen qui hi hagués entrat durant un any, ja estaria justificada la seva existència.

Els corrents museístics actuals diuen que els espais han de tenir un relat, com si es tractés d’un conte que ens explica allò que contenen. Primer trobar el relat i després ja bastirem el museu. És el cas del Museu Nacional d’Andorra, delejat també des de fa dècades i a l’espera que algun dia des del ministeri de Cultura salti la llebre i curulls de joia puguem dir: mira, ja és aquí. Del Museu Nacional n’esperem molt, perquè serà nuclear, és clar, hi haurà conglomerat tot aquell bagatge patrimonial que ara resta en poselles i capses en magatzems. I esperem que, si un dia es fa realitat, la resta de museus continuïn oberts, com a complement, com a digne complement. És a dir, que el Museu Nacional no sigui mai excusa per posar data de caducitat als altres equipaments. No tancarem pas la Farga Rossell, per exemple. Perquè, repetim-ho, tots tenen un sentit i en aquell interior, a les seves sales, a les seves estances, se’ns hi atura el temps, ens hi trobem a gust, entrant-hi amb els sentits esmolats, oberts a les explicacions de guies i entesos que amb les paraules i explicacions ens fan viure o reviure –i a vegades somiar– altres èpoques que van ser viscudes, treballades, gaudides o patides per la gent que en foren protagonistes. Aquells museus amb el temps aturat; així és com amb el seu silenci viu ens fan notar el batec del nostre propi cor. I per això, més enllà d’indrets que guarden la memòria física, els museus són un espai d’agraïment i de record, gairebé sagrat, cap a les generacions passades, sense les quals, evidentment, no hi hauria passat, ni present, i a vegades ni notaríem en l’aire alè de viure.