El Pirineu olímpic

“És una oportunitat per al país”, afirmava ahir al matí la consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Laura Vilagrà, en entrevista radiofònica. I és ben cert. La possibilitat de celebrar uns Jocs Olímpics i Paralímpics d’hivern al Pirineu portaria un dinamisme econòmic i social positiu, com succeeix en els indrets on s’han desenvolupat els Jocs Olímpics i Paralímpics d’estiu o d’hivern. Altra cosa és si el país pot estar a l’altura per atrevir-se a presentar la candidatura Jocs Olímpics i Paralímpics d’hivern Pirineus-Barcelona 2030. Ho preguntem ja d’entrada i ens aventurem a dir que, en cas de guanyar la candidatura, segurament els Jocs d’hivern al Pirineu serien ben organitzats, celebrats i gaudits. Qui dubti de la capacitat del país per fer possible un esdeveniment esportiu amb imbricacions en molts dels sectors socioeconòmics, menysté el múscul, com es diu ara, de la societat catalana i, ja que es tracta del Pirineu, de la societat pirinenca, immersa com la resta de país en els fluxos i refluxos, en el ritme diari, afectat per les vicissituds ara bones ara dolentes, ara més agradables ara tristes, com tot a la vida. I serà, precisament a part de la societat pirinenca catalana, a qui es farà la propera primavera la prevista consulta sobre si la Generalitat de Catalunya, via Comitè Olímpic Espanyol, ha de presentar o no al Comitè Olímpic Internacional la candidatura dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’hivern Pirineus-Barcelona 2030. Segons ha anunciat el govern català, en la consulta, que serà vinculant, hi podran participar les persones majors de 16 anys empadronades en algun municipi de les comarques de l’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Sis comarques englobades –a l’espera que oficialment algun dia esdevingui vegueria– en l’àmbit funcional territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran, creat l’any 1995 en el marc del Pla Territorial General de Catalunya. Una delimitació diguem-ne “pirinenca” que tot i semblar adequada territorialment, des de bon començament va crear, pèrfidament, una barrera a la resta de comarques pirinenques veïnes de la Cerdanya, com si més enllà el Pirineu no fos realitat.

Ara, amb la consulta sobre si el Pirineu ha de ser olímpic o no l’hivern de 2030, és una bona ocasió per copsar la incongruència, o l’error de concepte, o la badada, o diguem-ne com es vulgui, de voler encotillar el Pirineu en “l’Alt Pirineu i l’Aran”. És un bon moment per enfilar una pedagogia de coneixença i complicitat geogràfica d’abast pirinenc. Perquè quan alcen la mà les comarques del Berguedà i del Ripollès i diuen: “Ep, que som aquí, que també volem votar si Jocs d’hivern sí o Jocs d’hivern no”, no podem fer com si no hi tinguessin dret perquè oficialment no són Pirineu, no són Alt Pirineu i Aran. I sabem que la Generalitat sap i és conscient que les comarques pirinenques van de la Vall d’Aran a l’Alt Empordà, per la seva pertinença indiscutible a la serralada del Pirineu, i es pot constatar que en les polítiques de muntanya tenen en compte també les comarques del Berguedà, del Solsonès, del Ripollès, de la Garrotxa i de l’Alt Empordà (com també tenen en compte les comarques de muntanya meridionals catalanes). Però no n’hi ha prou i tard o d’hora caldrà encetar una reflexió i un debat –cada cop més urgent– perquè el tall administratiu del Pirineu català sigui reconsiderat i s’estableixi, amb sentit comú i solidesa, un àmbit funcional del Pirineu occidental i un àmbit funcional del Pirineu oriental. I Cerdanya, que és la comarca situada en posició copulativa, fent de lligam entre un i altre sector de Pirineu català, que triï on vol ser. Ara per ara, migpartida la Cerdanya catalana entre dues províncies, la de Girona i la de Lleida, la capital, Puigcerdà, té els lligams administratius clarament vinculats a la província de Girona com, per exemple, i no és pas una cosa insignificant, els tributs el gestiona el Consorci de Recaptació Cerdanya-Ripollès. I la Diputació de Girona contribueix en no poques inversions en la Cerdanya diguem-ne gironina, com la Diputació de Lleida ho fa en la Cerdanya lleidatana.

Si el Pirineu serà altre cop olímpic l’any 2030 és una cosa que ara per ara no sap ningú. Quan la Seu d’Urgell va ser subseu olímpica l’any 1992, moltes complicitats entre administracions de diferents dimensions i governades per ideologies diferents van fer per remar en aigües braves –mai millor dit– cap a un mateix objectiu i les proves celebrades a la Seu van ser un èxit. El Parc Olímpic del Segre encara n’és un actiu que va ser realitat gràcies als Jocs Olímpics. És clar que aquells eren Jocs d’estiu i només focalitzats a la Seu d’Urgell pel que ateny al Pirineu i no tenen res a veure amb els d’hivern, molt més complexos, amb necessitats logístiques i tècniques i de dispersió territorial exponencialment molt més exigents. Un desplegament organitzatiu que fins i tot cuitaria a abraçar més enllà i tot de ponent, cap al Pirineu aragonès i, és clar i, per què no, el Principat d’Andorra. En aquest cas si ho permetessin les exigències del COI referides a suports territorials, lligades a un únic comitè olímpic estatal promotor, en aquest cas l’espanyol.

Sigui com sigui, bo i benvingut és el debat pirinenc, ja per motiu dels Jocs d’hivern, ja per afrontar les mancances, millor dit, els reptes –també urgents– en política d’agricultura i ramaderia, base principal de l’economia pirinenca, seguint per la forestal, per la de les indústries de transformació que de dites activitats en deriven, per la política cultural –patrimoni arquitectònic, artístic i etnogràfic– i, ben assegurades les primeres, per la política que ha de promoure, endreçar i regular el turisme.