“Hacienda”

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea –amb seu a Luxemburg, no el confongueu amb el dels drets humans, del Consell d’Europa, a Estrasburg– ha dictat una sentència que elimina l’obligació dels ciutadans dels estats membres de declarar els béns que tinguin a l’estranger.

Diversos mitjans del sud del Runer es van apressar a dir, per treure acceptació social a la mesura, que en seran beneficiaris “els Pujol”, que hauran de recuperar dos milions, i el “rei emèrit”.

Potser afectarà aquests i d’altres “famosos”, però les normes, incloses les sentències judicials, no poden discriminar. La discriminació, sigui dit de passada, és un dels arguments expressats pels magistrats en la sentència.

Pel que fa als béns immobles, encara queden habitatges adquirits sota la fórmula de “promesa de compra”, amb propietari/ària sense escriptura definitiva. Una figura que dificulta, i molt, la transmissió als hereus, si no arriben a perdre els drets sobre el bé. Gairebé tots en coneixem algun cas. Poden ser residuals, de quan als estrangers els (ens) calia permís explícit del Govern per accedir-hi, però és quelcom que hauria d’estar normalitzat fa temps.

Això de les càrregues fiscals als països d’origen per part dels propietaris d’immobles és només una de les mostres de la voracitat de les hisendes respectives, i majoritàriament –perquè en són molts més en xifres absolutes i en percentatges– els “beneficats” catalans i espanyols, per extensió, respecte de la resta de nacionals dels estats de la UE.

Les hisendes, encarregades de fer complir les normes fiscals als ciutadans corresponents, acostumen a ser extremadament exactes al calcular al nivell més alt possible les quantitats que han d’aportar les persones concernides, i diligents a reclamar-les immediatament, sovint amb trasllat d’acusacions a les instàncies penals.

Aquesta immediatesa contrasta amb la calma que empren els seus funcionaris quan es tracta de retornar cobraments que es demostren indeguts, que de vegades triguen a fer efectius mesos o fins i tot anys.

Va passar, encara no fa gaire, amb l’entrada en vigor dels convenis de (en realitat contra la) doble imposició. En el cas espanyol, es va signar el desembre del 2015, i es va començar a aplicar la primavera següent. Però els buròcrates concernits al sud del Runer semblaven –i semblen– haver après millor que molts compatriotes què és això de “fer l’andorrà” i practicar-ho.

Especialment la gent gran, amb importants dificultats amb la informàtica, van haver de contactar gestors especialitzats de la Seu o més avall, per recuperar el que havien pagat de més; en molts casos una retenció de la pensió que, a l’acumular-se, suposava el doble, el triple, o més, de la paga mensual.

I ara, en part, es repeteix. Atenció els pensionistes del “Reino” veí, perquè potser us han tornat a retenir un percentatge de la darrera paga, si heu lliurat aquest gener el certificat de residència fiscal a Andorra, reglamentari. Potser ho havíeu fet cada gener, a la vegada que justificàveu la supervivència, amb la “fe de vida”. Com si no poguessin portar el compte i cada víctima de les defuncions.

Ara, el certificat s’ha de lliurar el desembre, perquè tingui efecte des del principi de l’any. Potser es tracta d’un nou canvi de norma i fins i tot, si així fos, és força probable que s’hagi publicat al Butlletí Oficial Espanyol. (BOE) Però, qui ho haurà llegit, si són mínimes les persones que es prenen la feina de seguir ni tan sols el BOPA?

I si us han retingut indegudament el percentatge aplicable de la paga, us diran a la Seguretat Social que podeu reclamar i us ho retornaran. Segur. Però quan?

Ja va quedar dit en els temps que encara consideraven “paradís” el nostre país. Dit i repetit, que potser hi ha més “inferns” que paradisos, fiscals.