Les vaques lleteres

“Viva Honduras!”, va cridar marcialment el ministre Federico Trillo i la tropa va respondre: “Viva Honduras!”. La frase quedava gravada des d’aquell dia, 28 de setembre de 2003, en els annals de les relliscades solemnes. Com a ministre de Defensa d’Espanya, visitava una base de l’exèrcit espanyol a l’Iraq, on també hi havia desplaçades tropes del Salvador, les quals van respondre, gairebé sense poder reaccionar, al “Viva Honduras” amb lleial mimetisme. De seguit, un dels comandaments militars li va dir al ministre: “Són del Salvador”, i ell, conscient d’haver ficat la pota i demanar perdó: “Ésto ha sido un lapsus porqué vengo de Honduras, la prensa dará cuenta de ello”, va salvar el ridícul del moment: “Pero mejor vamos a hacerlo como Dios manda. Teniente Coronel, mande firmes. Caballeros, Viva El Salvador!” “Viva!”

A la darrera sessió del Consell General, del dia 31 de gener, també es va poder sentir una frase per anotar a les intervencions galdoses escoltades en hemicicles molt de tant en tant, rarament, per sort, perquè si fos cosa de cada dia la riota seria de campionat del món. Es debatia el projecte de llei de pressupost. Ocupava el faristol la consellera Montaner amb la seva acostumada pompositat i habitual refregit de covid, Grifols, frases fetes de programari de pàrvuls, lluïment de contactes amb eminències internacionals, grans experts en mals averanys de crisis i plagues bíbliques, etcètera. Dilluns anunciava un “tsunami econòmic”, apropant-se com les fúries de l’infern per tal d’assolar Andorra. I això que el terratrèmol que unes hores després, la matinada de dilluns a dimarts, tindria epicentre a Os de Civís, encara no s’havia produït, perquè si no ja es podrien preparar la resta de senyories per asseverar alguna ximpleria com: “Veieu, com vaig dir quan hi va haver l’altre, el terratrèmol és un avís, ja podem vigilar.”

Però no va ser el tsunami la frase que ja resta escrita a la llibreta de les relliscades famoses. De cop i volta la cambra en ple va poder sentir: “S’han acabat les vaques lleteres.” Goso afirmar que si punxen la majoria d’assistents a la sessió de Consell General, no treuen sang, de glaçada com es va quedar la sala. I al moment, unes ones invisibles s’elevaven des del Consell General i ràpides com un llamp arribaven i sacsejaven la tomba de Pompeu Fabra a Prada de Conflent i la més llunyana tomba de mossèn Antoni Maria Alcover a Manacor, a l’illa de Mallorca. La de mossèn Alcover no es va somoure una mica, no, sinó que se sentia una veu d’ultratomba irada i sonora que deia: “Aturau-la, quina llenegada, quina llenegada!”, però sobretot emetia uns catacracs catacracs que –ara que hi penso– potser són els que van provocar el terratrèmol d’Os poques hores després; tal era el potencial geni tel·lúric de l’il·lustre filòleg manacorí quan s’enfuriava en apreciar i veure la llengua gratuïtament vilipendiada. Ai les vaques lleteres!, ja veieu què poden provocar si se les esborra del mapa des d’un faristol com qui enlaira efímeres bombolles de sabó.

Una estona més tard, el conseller Carles Enseñat li feia notar a la consellera Montaner el seu traspaperat en l’expressió referida a les vaques, indicant-li elegantment que es devia referir a les vaques grasses, per ella vaques lleteres. No hi va haver cap resposta de regraciament a l’observació ni d’humil reconciliació amb la llengua per part de la consellera, com haurien tingut a bé –per pròpia dignitat i per dignitat del Consell General– la resta de senyories si els haguessin advertit del seu nyap semàntic. Sigui com sigui, i emulant les paraules del ministre Trillo després del disbarat del “Viva Hondu­ras!”, la premsa en donarà notícia i això mateix ara i aquí s’ha fet. Mentrestant, ens arriben els esquellerincs de les vaques, alienes, pobrissones, a la seva involuntària extinció, fent-les ja ramat de primavera “pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera”, en bona cultura de versos de Maragall.

El carnestoltes s’acosta. Les comparses preparen la gatzara de la rua i els abillaments. Les colles ideen cada any escenes al·lusives a quina més enginyosa i sonada. Enguany ho tenen servit en safata. Una o altra vaca lletera sortirà representada –si més no en la imaginació col·lectiva– passant guarnida amb la testa llorejada i una tringola relluent a cada orella, talment La Vache qui rit, més una esquella penjada al coll, deixant anant ara i adés un mu i tot i movent les anques al ritme i so de “Tengo una vaca lechera, tolón tolón, tolón tolón, tolón tolón”.