'Primera persona del singular'

Llegeixo l’últim llibre publicat de Haruki Murakami, Primera persona del singular, un recull de vuit contes editats per Anagrama en castellà, Empúries Narrativa en català i Harvill Secker en anglès. En aquesta ocasió ho faig en anglès i he de digerir el llibre a poc a poc. Formo part d’una generació que ens hem passat bona part de la vida estudiant intermitentment aquest idioma, i als quals, afortunadament, l’aparició de les noves plataformes televisives que permeten veure els continguts en format original ens ha acabat de donar l’empenta necessària per poder assolir un nivell diguem acceptable.

Cinc dels contes del llibre de Murakami havien estat publicats fa poc a revistes americanes (New Yorker, Freeman’s, Granta) mentre que els altres tres veuen la llum per primera vegada.

I l’escriptor japonès, amb aquestes històries, escrites en primera persona del singular, la torna a clavar.

Els contes tenen una força i una originalitat molt murakamianes; et permeten, en primer lloc, gaudir de la lectura, i posteriorment donar-li voltes al que acabes de llegir. Segurament el fet que les seves idees perdurin dins teu forma una de les característiques del seu món literari.

A l’hora d’escriure aquesta Tribuna encara no he acabat el llibre, però dels contes que he llegit Crema i La confessió del mico de Shinagawa són els que més m’han agradat. Per sort encara em queden tres peces senceres.

Les novel·les de Murakami t’atrapen o no. Però has de fer un llarg recorregut per acabar de prendre una decisió final. Els contes, en canvi, tenen la mateixa percepció, el mateix desplaçament de la realitat, que és la meva forma de veure una de les grans conseqüències dels seus llibres, però et permeten capbussar-te en el seu univers durant una estona, per de seguida saber si t’agrada o no com escriu.

Murakami et transporta a un món que no és real, però que és molt a prop de la realitat.

Les idees se separen dels seus personatges, de manera que al cap d’uns dies potser no recordes la història, però si la idea que se’n desprèn. Per això m’agrada tant.

Un cop has llegit un parell de llibres ja res et pots estranyar. Entres a casa i et preguntes si aquella escultura que fa molts anys vas portar d’un viatge a Amèrica del sud i que és sobre la calaixera es posarà a ballar o a amagar-se per tota la casa, o si la teva mascota, de sobte, començarà a parlar-te i a explicar-te la seva vida.

I, en definitiva, els seus llibres, et fan la vida més agradable i misteriosa. Eixamplen l’espai de la ficció i fan trontollar una mica els fonaments de la realitat.