La tribuna
En el camí de la guerra?
Les potències occidentals han de moure fitxa, tot intentant evitar el conflicte
El 25 de desembre de 1991, la televisió oficial russa anunciava solemnement: “Avui comença una nova era, un nou Estat, i el rebem amb la convicció que ens preservarà de la repetició dels tristos errors del passat.”
Han passat 31 anys d’aquesta declaració esperançadora i l’actual poble rus, pomposament autodefinit com a “únic hereu de la Unió Soviètica”, segons la seva renovada Constitució, està molt lluny d’assolir aquesta expectativa.
Lluny dels estàndards que identifiquen les repúbliques del segle XXI, Rússia no ha sabut aplicar el pluralisme democràtic necessari per a la gestació d’un país obert al progrés, i sembla dirigir-se fatalment als mateixos errors del passat.
Sota la ferma autocràcia instaurada pel president Putin, en lloc de convertir-se en un país amable i obert, amb qui es pot intercanviar enriquiments, torna a ser un país del qual es desconfia i que desperta preocupació.
Incomplint els acords que va firmar a Budapest l’any 1994 en els quals s’obligava solemnement a respectar i defensar les fronteres d’Ucraïna, Rússia l’any 2014 va envair Crimea i donà suport a la revolta de les províncies del Dombass, que li ha merescut la condemna unànime de la comunitat internacional, amb l’excepció de la Bielorússia del sinistre Lukashenko.
Actualment, dominada per la desmesurada ambició de la seva cúpula, els moviments del seu exèrcit prop de les fronteres ucraïneses i el to bel·ligerant del seu president, presagien una possible invasió d’Ucraïna.
Per a una millor comprensió del que està passant cal tenir en compte tres punts essencials:
1. La tèbia resposta occidental a la invasió de Crimea de l’any 2014.
Una anàlisi minuciosa de la història ens recorda la inacció dels estats europeus l’any 1938 davant l’annexió de Txèquia per Alemanya, la qual cosa va convèncer Hitler de la debilitat de les nacions europees i ens va portar a la Segona Guerra Mundial.
Aquesta lliçó ha de servir per persuadir-nos que no es pot transigir amb els dictadors, i que no respondre a les seves agressions condueix a situacions extremes.
Les potències occidentals han de moure fitxa, tot intentant evitar el conflicte armat que no desitgem.
2. Un error de càlcul de Putin, que va creure que després del que va succeir a l’Afganistan, els Estats Units no s’involucrarien en un conflicte europeu, i ha resultat tot el contrari.
3. El pànic de Putin davant d’una possible occidentalització de la població russa, perquè ell sap que malgrat l’esforç actual per crear una aliança amb la Xina, històricament els russos sempre han mirat cap a Europa, i tots els seus oligarques somien viure a Londres.
Presonera d’una informació unilateralment dirigida, que li impedeix conèixer altres opcions, Rússia, que no ha trobat el camí per encarar lliurement el seu futur, ha esdevingut un país en el qual ningú confia i en el qual la por domina els seus habitants. Els pocs que han gosat resistir, com Alexei Navalni o el Premi Nobel Dimitri Mouratov, han estat durament reprimits.
Cal tenir ben en compte que Putin, com ell mateix ha declarat repetidament, té un pla a llarg termini que consisteix a reconstruir l’imperi dels tsars sota el manament de la Federació Russa, i aquest plantejament no pot acceptar que un país com Ucraïna decideixi lliurement el seu futur dins una Europa democràtica.
L’escenari ucraïnès és doncs una primera etapa, i la inacció d’Occident davant aquesta situació ens portaria a conseqüències imprevisibles de fatal desenllaç.
Voldria tanmateix assenyalar alguns components que deixen una esperança per al futur:
1. Rússia és conscient que en les circumstàncies actuals no és ni de lluny una potència econòmica, i que un conflicte bèl·lic no es pot guanyar sense una balança favorable de riquesa al darrere.
No es pot concebre una victòria militar sense un poder crematístic conseqüent que la certifiqui. Actualment tot el seu poder econòmic està essencialment basat en l’explotació de matèries primeres que es troba en mans d’una elit oligarca propera al poder, però la seva indústria agrícola, automobilística o bancària és avui quasi inexistent, i el seu PIB per habitant és, per exemple, només un 15% superior al d’Espanya i tres vegades inferior al d’un petit país com Holanda.
El seu poble malviu amb un salari mensual inferior als 700 dòlars i amb l’índex de mortalitat més alt d’Europa degut a l’alcoholisme, a la fam i al fred que pateixen els seus habitants.
Amb una població tres vegades inferior, no es pot encarar amb garantia una confrontació amb Europa, que en canvi es pot permetre plantejar el conflicte exclusivament en termes de represàlia econòmica i d’ajuda militar al país amic agredit.
2. Més d’hora que tard Rússia s’haurà d’adonar que la Xina és un fals aliat circumstancial al qual no li interessa de cap manera que pugui reestructurar el superpoder que representava antigament l’URSS.
La Xina vol ser, i ella sí que té els mitjans, la superpotència de l’altra part del món, i només està interessada en el suport rus per l’anhelada annexió de Taiwan.
A més, els russos, ja des de l’època dels primers tsars, han mirat històricament cap a Europa, i la seva trajectòria sempre ha rebutjat la fraternitat amb l’Àsia.
No voldria acabar aquesta tribuna sense deixar una escletxa oberta a la possibilitat d’un final feliç en la situació que ens ocupa i preocupa.
Voldria somiar que un dia pròxim Rússia i la Unió Europea trobaran les vies d’una entesa i d’una cooperació que són necessàries per al progrés i benestar dels pobles respectius.
Aquell dia, que arribarà, no haurà de ser percebut com la victòria o la desfeta de ningú, sinó com l’oportunitat d’un temps nou i l’inici d’una era de democràcia i prosperitat.
Tinc la certesa que un dia fusionarem les nostres riqueses intel·lectuals, naturals i científiques per refermar les nostres civilitzacions i contribuir al desenvolupament.
Conec bé la base del poble rus, carregat de noblesa i bondat. Rússia sempre ha format part del nostre patrimoni comú, i l’estat de les relacions actuals ens entristeix, car el que vol privar els altres de llibertat acaba privant-se també de la seva.
Cal esperar que com França i Alemanya, l’Índia i la Gran Bretanya, o Àustria i Hongria, les noves generacions russes i europees trobaran la via de l’harmonia, del desenvolupament, de la prosperitat i de la pau.
Sempre m’he considerat un idealista i estic convençut que no hi ha cap altra via, paixí que junts trobarem el camí de la democràcia i de la convivència pacífica per fabricar una Europa millor que tots estarem orgullosos de deixar als nostres fills.
* Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna al Principat d’Andorra