Les cartes a Theo del pobre Van Gogh

Avui fa quinze anys, el 12 de febrer de 2007, l’aleshores ministre d’Afers Exteriors, Juli Minoves, anunciava l’acord assolit –després de laborioses i secretes negociacions– amb el govern alemany i la baronessa Cassel van Doorn per la compravenda dels frescos romànics de Santa Coloma. L’import de l’adquisició va ser de 4,5 milions d’euros i les pintures arribarien finalment a Andorra el dia 28 de febrer, anant-les a rebre a primera hora del matí a la frontera del Pas de la Casa el cap de Govern, Albert Pintat, i el ministre Minoves, que un parell de mesos després es faria càrrec de ministeri de Cultura. El retorn, aquell retorn dels frescos de Santa Coloma, va suposar un sentiment de satisfacció col·lectiva i va fer visible la voluntat del Govern d’Andorra de recuperar un patrimoni artístic donat per perdut per tal de poder-lo tornar a tenir al seu lloc. Avui, els frescos de l’església de Santa Coloma els podem admirar a l’Espai Columba i són mostrats amb molt de gust als mandataris que arriben al Principat d’Andorra en visita oficial perquè els puguin admirar, com ahir mateix ho va fer el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès. Un digne homenatge al passat fet en temps present.

Una altra joia de la pintura, aquest en forma de quadre, travessava la frontera andorrana dilluns d’aquesta setmana, però no d’entrada al país sinó de sortida i no per la frontera francesa sinó per l’espanyola. Deixant enrere el seu amagatall andorrà, el búnquer –com diu la premsa– on ha estat guardat un parell d’anys, el quadre de Paul Gauguin Mata Mua, viatjava de retorn a Madrid, cap al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, després d’àrdues negociacions del govern d’Espanya durant una dècada amb la propietària del quadre, la baronessa viuda Thyssen-Bornemisza, pintura que forma part de la seva col·lecció, la que en morir el seu marit va heretar. Recordem que el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza és propietat de l’Estat espanyol i conté la col·lecció del baró Thyssen, a qui li fou comprada l’any 1993. La que és propietat de la seva vídua continuarà de la seva titularitat i, descartada la compra per part d’ella, com s’havia apuntat en un principi, serà en forma d’arrendament i per un import de sis milions d’euros durant quinze anys que el govern espanyol dipositarà en comptes bancaris de dues societats de la baronessa radicades a Andorra, després de ser-ho en paradisos fiscals. Tot apunta que el fet de canviar el domicili de les dues societats cap a Andorra és una de les raons per les quals finalment el govern espanyol ha accedit a l’arrendament. El Mata Mua de Gauguin s’inclou doncs en aquesta suma de prop de 100 milions d’euros acordada per continuar mostrant la col·lecció pictòrica de Carmen Cervera al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza a Madrid, allí allotjada diguem-ne en impàs legal des de 2011, quan es va acabar el període de cessió gratuïta. Quan ara farà dos anys el quadre va ser portat a Andor­ra, juntament amb tres obres més, Martha Mckeen de Wellfleet, d’Edward Hopper, Le Pont de Charing Cross, de Claude Monet, i Les chevaux de courses, d’Edgar Degas, els entesos del mercat de l’art hi veien una operació d’efecte en plenes negociacions, un estira-i-arronsa per desencallar la situació.

Quan Gauguin va pintar el Mata Mua a l’illa de Tahití, l’any 1892, ja en feia dos que el seu amic Vincent van Gogh s’havia fet pols i llum de rostoll d’un silent migdia de juliol a Auvers-sur-Oise. El pintor francès que componia a la Polinèsia xocolatades escenes femenines d’un primitivisme tribal i s’extasiava en la corporeïtat dels arbres i de les roques totèmiques recordava la seva amistat amb Van Gogh, estreta i suau a voltes, tibada i convulsiva en altres ocasions, i mai s’hauria imaginat la immensa fortuna de diners que ell mateix i el seu amic Vincent farien moure amb els seus quadres temps a venir. En les seves vides el diner era amagat, invisible, darrere els quadres, i els movia la vitalitat creadora enmig d’una solitud principal que acompa­nyava mancances i estretors i els permetia una simplicitat feliç i diària. En deixaria constància el pobre Van Gogh a les cartes escrites al seu germà Theo, del que li passava pel cap i d’allò en què fruïa en el dia a dia i en els ensonyaments del seu món creatiu. Unes cartes que val molt la pena rellegir de tant en tant, com a lectura tocada d’humanitat i d’entrega a la pintura, quan escoltem la barbaritat de diners –a vegades moralment insultants– que per les seves teles i les d’altres pintors de guanyada fama s’arriben a moure.