Ràdio

Aquest diumenge, com cada dia tretze de febrer, la comunitat internacional celebra el Dia Mundial de la Ràdio, designat així per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquest por ser el mitjà de comunicació de muntatge més econòmic (fins a l’arribada de les xarxes informàtiques) i a la vegada el més proper, el més “càlid”, en tant que permet compartir emocions i fomentar la imaginació.

Els impresos, els periòdics tradicionals em paper són els d’elaboració més lenta i de continguts més perdurables, com recorda la bella dita llatina. Fins i tot en les edicions virtuals, fins que l’emissor no els esborri. Serien l’equivalent a escultures.

La televisió, per ser imatge en moviment requereix un equipament complex, i una disposició especial del comunicador que ha d’atendre a la vegada els continguts que passen per la pantalla, els textos –ara amb la facilitat del teleprompter per no haver d’estar apujant i abaixant la mirada constantment– o la seva pròpia aparença. A la proximitat hi ha el cinema, predecessor en el temps.

Per a la ràdio només cal un micròfon, un emissor i una antena. Quelcom ben assequible des del punt de vista econòmic, com saben els radioaficionats, d’altra banda benèfics auxiliars en moments de catàstrofes, com els aiguats del vuitanta-dos del segle passat, quan va esdevenir l’únic enllaç del Principat amb l’exterior.

Les ones hertzianes que arriben als mil i un models d’aparells, alguns de ben petits i amb auriculars per evitar molèsties a terceres persones, són rebudes voluntàriament i generalment de gust per milers, potser milions de receptors, que estableixen una complicitat amb els emissors de les veus de persones invisibles.

Amb el temps, no gaire llarg, s’estableix una relació de intimitat a banda i banda de l’aire, de l’èter, i així arriba al ple sentit el lema escollit per l’ONU aquest any: “La ràdio i la confiança”. Confiança en les respostes a mil i una preguntes formulades a “autoritats” en les més diverses matèries. Fidelitats que arriben a establir-se a una o altra veu, com aquí es va guanyar el malaguanyat Àlex Lliteras, com Del Olmo, Gabilondo, o Julia Otero des de més enllà del Runer, per esmentar-ne uns quants.

La immaterialitat d’aquesta comunicació-música si es compara a la materialitzada en paper o en pantalles, fomenta a la vegada la imaginació; també sobre la imatge veritable de qui ens parla i acabem admirant, idealitzat o idealitzada, Un aspecte, entre d’altres, ben recollit per cineastes com Woody Allen (Dies de ràdio) i dècades abans per l’espanyol Sáenz de Heredia (Historias de la radio).

Es tracta, també, d’un so que sentim però que no sempre escoltem. De paraules, sorolls i música que, com a mínim, i segons algunes emissions en “diferit” des de Catalunya, ens fan companyia i mai (o gairebé mai) ens enganyen, perquè la confiança, que subratllen enguany des de l’ONU, és mútua, bidireccional, i si un dia es perd no falten alternatives en un dial tan superpoblat. També en aquestes valls, on encara no fa tant de temps es va passar d’una o dues fonts a la superpoblació actual d’emissors i reemissors, directament d’antenes físiques a les muntanyes que ens envolten, i amb les ofertes gairebé infinites, amb totes les llengües conegudes o desconegudes, per les xarxes.

L’alternativa a la lectura abans de dormir, o millor la continuació del llibre, és la ràdio, que no exigeix la mirada i no castiga la vista.