General Joan Prim i Prats

Nascut a Reus (Tarragona), és un dels homes més destacats i importants del segle XIX, malauradament poc recordat a la història tot i els abundants mèrits i accions, tant militars com polítiques. Joan Prim als 16 anys s’enrola al batalló de caçadors de la reina Isabel II. Continua a l’exèrcit espanyol ascendint per mèrits progressivament i passant per totes les categories militars, inclosa la de mariscal de camp, fins a l’edat de 29 anys, que arriba a general de divisió.

Altres mèrits i nomenaments són primer marquès i poc després duc de Castillejos, comte de Reus i bescompte del Bruc, gran d’Espanya, exercint de governador militar de Barcelona, capità general de Granada i capità general de Puerto Rico, entre d’altres càrrecs, com ara diputat a les Corts, president del govern d’Espanya i ministre de l’exèrcit espanyol.

Rep dos Creus Llorejades de Sant Ferran i la Gran Creu de Carles III (atorgada sols per mèrits de guerra en combat). Participa en 22 accions de guerra i en quatre baralles cos a cos a mort. Era també un gran espadatxí.

En acabar la guerra carlista comença la carrera política. Es prepara bé intel·lectualment, sap llatí i idiomes. Pel seu encant personal se’l considerava un bon conductor d’homes.

Políticament és d’ideologia liberal i arriba a la conclusió que el millor govern és una monarquia parlamentària. Acompanya a abdicar la reina Isabel II i cerca un rei a mida. Finalment troba que l’adequat, per les seves qualitats, caràcter, coneixement, història i trajectòria, és Don Amadeu, de la Casa de Savoia-Aosta, fill del darrer rei de Sardenya, Víctor Manuel. Acceptat per les Corts, la reina i tots els polítics del moment i també pel mateix Amadeu, resta anar-lo a rebre quan arribi a la península per prendre possessió del regne d’Espanya.

Malauradament, la brillant personalitat de Prim, a part dels admiradors, també genera enveges i enemics, que desitgen ocupar el seu lloc a la història i que no estan disposats que aconsegueixi els seus objectius. Aquests ordeixen un complot disposats a assassinar-lo. La data va ser just el dia de l’arribada del nou rei, Amadeu de Savoia.

En aquest moment, Prim, com a cap de Govern i ministre de l’Exèrcit, vivia al Palau de Bonavista, a la cantonada amb Cibeles. Els assassins coneixien perfectament la trajectòria del carruatge. Uns 12 individus pagats per poderosos del govern tenien coberta la zona darrere de l’esmentat palau, o carrer del Turco, avui Marqués de Cubas, armats tots amb trabucs. Van cosir a trets la carrossa amb el general a dins. El xofer apressà els cavalls i entra al recinte oficial, ja guardat per soldats i la guàrdia civil. Més tard es va saber que tan sols un dels escamots va disparar, ja que els altres esperaven torn en cas de fallida del primer. Tot indica la perfecta preparació de l’atemptat.

Prim, malferit, va resistir encara tres dies més fins a la mort, el 31 del 12 del 1870. La bona preparació de l’atemptat i la barroera investigació posterior, que fa sospitar dels causants però no inculpa ningú, amb tota una sèrie d’irregularitats judicials i jurídiques, porta a tancar la investigació sense trobar els culpables.

140 anys després, un grup d’investigadors, forenses, metges especialistes, periodistes i jutges, trobant escandalosa la història de l’atemptat, van demanar a les autoritats espanyoles reobrir el cas, estudiar el sumari, desenterrar el cadàver del desafortunat i amb l’ajuda de modernes tècniques d’investigació mèdiques, forenses i anatomicopatòlogiques (TAC, RMN, RX, etcètera) estudiar de nou el cas. Els resultats van ser interessantíssims, com veurem tot seguit.

Els sospitosos

A la nòmina de persones sota sospita ocupava el primer lloc el duc de Montpensier, instigador intel·lectual i financer de l’atemptat. El seu interès a fer desaparèixer Prim de l’escena era perquè aspirava a convertir-se en rei d’Espanya. Prèviament també finançà la revolució anomenada La gloriosa per acabar amb el regnat d’Isabel II el 1868, encapçalada per l’almirall Topete i el general Serrano, del partit Unió Liberal.

El següent és el mateix Serrano, company de Prim consumit per l’enveja dels èxits i estima general, i ben capacitat per a l’estratègia i la logística. També té malvolença contra Prim el diputat republicà José Paúl Angulo (aquest va afirmar un dia que com estaria millor Prim era mort). El dia de l’atemptat, a la sortida del Congrés dels Diputats, el diputat republicà García López en un apart aconsella Prim que eviti el trajecte habitual per arribar a casa. És a dir, que la veu que es prepara un atemptat comença a córrer. Prim no va fer cas dels avisos. No portava escorta ni protecció, com malles de ferro (l’equivalent a l’armilla antibales d’avui).

Més endavant, Ricardo Muñiz, amic íntim del general, va elaborar una llista de noms coparticipants de l’atemptat. No eren deu, sinó dotze individus, i la va entregar al ministre de la Governació.

L’atemptat

El 27 del 12 del 1870 Prim va sortir del Congrés dels Diputats, saludant tots els participants que es retiraven al carrer, va pujar al cotxe que l’esperava dirigint-se a la seva residència al Palau de Buenavista. Nevava copiosament. En entrar al carrer del Turco dos cotxes de cavalls li barren el pas i un altre se situa al seu darrere per evitar la maniobra. Els escamots assassins eren varis i el de més a prop dispara els trabucs, un sol tret, ferint el general. A la carrera els xofers van sortejar els agressors, entrant per darrere del palau, custodiats per soldats i la guàrdia civil. Van treure el militar malferit de la carrossa i el van portar a les seves habitacions. Sagnava abundantment.

Els metges es van limitar a tapar la ferida amb benes. Prim va aguantar dos dies més, fins que va morir el 31 del 12 del 1870. El més sospitós és que el procés d’investigació policial es va tancar sense culpables. El sumari està format per setanta-dos llibres, enquadernats en pell, on surt molta gent, inclosos els agressors, i no s’acusa ningú per falta de proves! A més, hi ha falsejament de dades, un tractament mèdic defectuós de les ferides, etcètera.

Prim no va poder anar a rebre el nou rei, ho van fer just els seus enemics. El pobre Amadeu de Savoia devia pensar: “On m’he ficat?” Va veure un panorama molt difícil de superar amb el seu protector i mecenes mort just en arribar. Mal aconsellat pels nous interlocutors, va renunciar a la corona un mes després i va tornar a Itàlia tot seguit. El nou país era ingovernable per ell.

Ferides i lesions

En obrir el fèretre, criden l’atenció els ulls de Prim, que miren fixament: són de vidre. Normalment les mòmies i els cadàvers tenen els ulls tancats per les parpelles. Despullat del tot es veu una gran ferida a la cara anterior de l’espatlla esquerra i la falta traumàtica d’un dit a la mà dreta.

A través del TAC i les radiografies es veu una fractura del coll humeral amb afectació de l’escàpula.

Conclusions: sofrí una fractura oberta amb cossos estranys (restes de les postes del tret) i lesions de les parts toves circumdants (podrien justificar l’artèria i vena humeral i axil·lar).

Examen de la berlina

El general ocupava el seient esquerre de darrere. Hi ha nombrosos forats dels trets i a la zona on era assegut grans taques possiblement de sang a la tapisseria del costat esquerre. No hi havia signes d’haver-se efectuat una autòpsia normal o jurídica. Tota la resta d’òrgans estaven normals i intactes. Els forenses ressaltaven que la mòmia estava molt ben conservada malgrat el temps des del seu enterrament.

La més important troballa va ser la clara marca al coll, que tots els forenses i patòlegs presents diagnosticaren de banda d’estrangulació amb llaç, ben documentada a les imatges de la mòmia i també coneguda com clàssica en anatomia forense.

Conseqüències: tant les taques del cotxe com les referències dels presents evidencien que el general va sagnar molt fins arribar al dormitori. Els metges que el van assistir es van limitar a fer un taponament de la ferida sense cercar una possible lesió vascular, lligable o sufocada per unes pinces. El més probable és que sofrís una hipovolèmia suficient per produir un xoc (no tractat amb sèrums ja que llavors no existia la transfusió de sang).

Per ordre del general Serrano, responsable de la seguretat del palau, es prohibí entrar tothom a l’habitació del ferit.

Abundant en la hipòtesi de l’estrangulament, qualsevol sicari del responsable del palau hi podia entrar i rematar-lo per estrangulament amb un cinturó.

El resultat de tot el procés de l’examen post mortem conclou que l’atemptat va produir una ferida greu molt sagnant i no una infecció amb sèpsies causant d’una mort per aquesta causa. Això en tres dies no és possible, es necessita mes d’una setmana i és contrari al dictamen del sumari i dels facultatius.

La marca d’estrangulament tampoc podria haver estat causada pels vestits que portava Prim. De tota manera, ja és tard per inculpar i condemnar els executors. Ara tots han desaparegut. Únicament es pot suposar que l’assassinat del general Prim va canviar el futur polític d’Espanya i la seva història ulterior.