Renatus Cartesius

René Descartes (la Haia, 1596, Estocolm, 1650) signava les seves obres amb el nom llatí Renatus Cartesius. Fou un polímata, és a dir, algú que domina amb excel·lència diverses àrees del saber molt complexes, com Aristòtil, Leonardo da Vinci o Goethe. També, com ells, fou cridat a assessorar reis i jerarques del seu temps. Tan lluny i tan amunt havia arribat la fama dels seus coneixements. A Descartes va ser la reina Cristina de Suècia qui va pregar-li amb insistència que anés al seu costat. Va anar finalment a la gèlida Suècia, però al cap d’un any va morir d’un constipat.

Científic universal, Descartes marcà amb la seva poderosa empremta camps fonamentals de la ciència com la matemàtica, a la qual aportà la geometria analítica i inventà les cèlebres coordenades cartesianes; fou el primer modern a construir una teoria mecànica general de l’univers; formulà amb claredat el principi d’inèrcia i, en el domini de l’òptica, descobrí la llei de la refracció de la llum; estengué, a més, el mecanicisme als camps de la biologia i de la fisiologia humanes. Però el que el va inscriure amb lletres d’or en la història de la civilització va ser el Discurs del mètode, la publicació del qual el 1637 va ser considerada la data del naixement de la filosofia moderna. A partir d’aquesta obra decisiva va periclitar l’escolàstica que, inspirada per Aristòtil i sant Tomàs d’Aquino, havia presidit l’escala de valors i la filosofia occidental durant molts segles.

El seu primer principi, considerat per ell absolutament cert i indubtable: Cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo) va revolucionar el pensament imperant. “Soc una cosa que pensa, una cosa que dubta, entén, concep, afirma, nega, vol i, també, imagina i sent: una Res cogitans.” L’ordre proposat pel filòsof en les seves tres obres metafísiques –Discurs del mètode, Meditacions metafísiques i Els principis de la filosofia– són els següents: 1r) dubte metòdic; 2n) afirmació de la primera veritat: “penso, aleshores existeixo”; 3r) derivació de l’evidència com a criteri de veritat, i 4t) demostració de l’existència de Déu i de les coses materials.

Argumenta tres requisits necessaris per assolir l’evidència: 1) no jutjar abans que el judici se’ns aparegui com a evident; 2) no jutjar sobre la base d’idees preconcebudes; 3) no jutjar més enllà del que se’ns apareix com a clar i distint (circumspecció). El mètode cartesià es basa en els passos successius: a) dividir les dificultats fins atènyer els elements o naturaleses simples, que s’obtenen per intuïció; b) ascendir per deducció dels elements simples al coneixement del complex; c) examinar curosament la cadena deductiva per assegurar-se que no s’ha comès cap error ni s’ha omès res. Ni més ni menys aquest és el camí que ha seguit la ciència des d’aleshores, que l’ha catapultat fins assolir les altíssimes cotes actuals. Descartes posa en dubte les dades fornides pels sentits. És escèptic. Construeix les bases del racionalisme.

Les seves idees van generar enorme admiració, però també dures reaccions. El 1663 les Meditacions metafísiques van ser incloses per l’Església catòlica en l’índex dels llibres prohibits. De fet, Descartes va suspendre la publicació de la seva obra El Món o Tractat de la Llum quan es va assabentar de la condemna de Galileo Galilei, el del celebèrrim: “Eppur si muove.” Lluís XIV va prohibir al canceller de la Universitat de París llegir una oració fúnebre el juny del 1667 en ocasió del trasllat a França de les seves restes.

Descartes va ser un esperit lliure dotat d’insaciable curiositat. “Tan aviat com la meva edat em va permetre sortir del domini dels meus preceptors, vaig abandonar completament l’estudi de les lletres, i resolt a no cercar altra ciència que la que es pogués trobar en mi mateix o bé en el gran teatre del món, vaig ocupar la resta de la meva joventut a viatjar, a veure corts i exèrcits, a tractar gent de diversos humors i condicions, a recollir variades experiències....” Va viatjar dels 20 als 23 anys. El 1618 es va allistar a l’exèrcit de príncep Maurici de Nassau, governador dels Països Baixos (contra els espanyols) i després a les tropes de Maximilià de Baviera, que lluitava contra el rei de Bohèmia. A continuació es va retirar a Holanda durant vuit anys –del 1628 al 1636– per “l’atmosfera de pau i ordre que hi trobo”, però tornà a viatjar. “I en els anys següents no vaig fer altra cosa que rodar pel món (Praga, Itàlia, França....) procurant ser més aviat espectador que actor en les comèdies que en ell es representen.”

En el Discurs del mètode ens deixa tot un seguit de precioses reflexions:

–“Gairebé mai he trobat un censor de les meves opinions que em semblés més sever o menys equitatiu que jo mateix.”

–“Al jutjar-me procuro sempre decantar-me més aviat cap al costat de la desconfiança que cap al de la presumpció.”

–“No estimo excessivament la glòria i fins i tot m’atreveixo a dir que l’odio, per considerar-la contrària a la tranquil·litat, que aprecio sobre totes les coses.”

–“Les ànimes més grans són capaces dels majors vicis, com de les més grans virtuts; i els que caminen lentament poden arribar molt més lluny, si van sempre pel recte camí, que els que corren però se n’aparten.”

–“La lectura dels bons llibres és com una conversa amb la gent més distingida dels segles passats.”

–“El bon judici és la cosa més ben repartida del món, ja que tot­hom pensa que en posseeix tan bona provisió, que àdhuc els més difícils d’acontentar en altres matèries no solen desitjar-ne més del que tenen.”

Descartes, encara que no ho va dir explícitament, és clar, podria haver dedicat les següents màximes a alguns polítics actuals:

–“La multitud de lleis serveix sovint de disculpa als vicis, essent un Estat regit molt millor quan n’hi ha poques però observades molt estrictament.”

–“Tampoc he notat mai que les disputes que solen practicar-se a les escoles (i als parlaments?) serveixin per descobrir una veritat abans ignorada; doncs s’esforça cadascú a fer valer la versemblança del que afirma, més que a sospesar les raons que cadascú al·lega; i els que per llarg temps han estat bons advocats, no per això són després millors jutges.”

–“Perquè si bé és cert que tot home està obligat a procurar el bé als altres i que, en realitat, el que no és útil a ningú no val res, també és cert que la nostra atenció ha d’ultrapassar el temps present i que és bo prescindir de les coses que potser reportarien algun profit als que viuen avui, quan es té la intenció de fer coses que han de ser més útils als nostres nets.”

Mirar més enllà de les properes eleccions, procurar per a les futures generacions: quin savi consell d’un dels més grans filòsofs i homes de ciència de tots els temps!

* Joan Ganyet i Solé, Arquitecte