Els pares i els somnis

Un dia es mor el pare o la mare, i al cap d’un temps l’altre. Et quedes orfe. Si la mort s’atansa al que hauria de ser raonable i ja no ets un infant, aquesta és o hauria de ser llei de vida, tot i que la mort sempre és imprevisible.

Moren els pares i comences a viure sense ells. Tu et fas més gran, més pare o més mare, o més adult si no tens fills, i no saps per quina raó, a poc a poc, tot el que ells eren i sentien comença a omplir un espai que sempre havia estat dins teu, però que estava reservat a la seva presència quan ja no hi fossin.

No parlo de records, de recordar el que deien o feien. Ni tan sols de com eren o de què parlaven, o com pensaven. Parlo de presència, de cert sentiment que s’instal·la dins teu, que és ells, i ets tu.

Et fas gran i els reconeixes en la teva manera de ser, de menjar o de caminar. Veus, com si fos en un mirall, la cara dels teus pares, la mirada o les mans; també en altres petits detalls que allarguen la seva vida per molts anys que hagin passat des que van morir. El temps pren una altra dimensió. I a mesura que vas creixent aprens altres coses de com eren, de com sentien i de la relació que tenien amb tu. Els desmitifiques i els fas més humans.

Sí, els pares, en la majoria de casos, són els millors pares del món, però també eren persones com tu ho ets ara, amb els seus conflictes i il·lusions, amb el seu propi espai per als seus somnis i també la seva parcel·la dedicada als fills. No tot és tan senzill. Però d’alguna manera els entens millor ara que abans; no els idealitzes tant, però comprens de manera més real com eren i sentien.

Escric aquesta tribuna perquè aquests últims dies he vist els meus pares vàries vegades des del món dels somnis, un món que sempre m’ha estat agradable i m’ha permès gaudir d’escenaris impensables.

La història dels somnis va començar en un internat o no volia ser-hi, però en el qual vaig passar bastants cursos a Barcelona. Els somnis em van lliurar de l’enyor i gràcies a ells vaig construir un món paral·lel, una espècie de realitat virtual, de realitat somniada, que m’ha acompanyat tota la vida i m’ha ajudat en més d’una ocasió. Però aquesta ja és una altra història. Retorno a l’últim somni, on el pare ja era gran i estava al seu despatx, enfront de la mateixa taula des de la qual ara jo treballo. El vaig viure intensament. Al despertar, era com si hagués estat amb ell, percebia la seva olor, tal com ho feia tants anys abans, com si acabés de sortir del seu despatx.